Kidoymos

#motivacions /

El segle XV, mentre Erasme de Rotterdam rumiava les bases del pensament lliure forjant les bases del Renaixement i Joana d'Arc liderava als francesos contra els anglesos a les acaballes de la Guerra dels Cent Anys, a l'est d'Europa, al sud de l'actual Romania i fent frontera amb l'Imperi Otomà, en un principat anomenat Valàquia, més de dues vegades més gran que Catalunya, regnava el voivoda (príncep) Vlad III, anomenat Vlad Tepes (l'Empalador) o Vlad Draculea, nascut el novembre o desembre de 1431 a la ciutat transsilvana de Sighișoara. La casa on va néixer encara existeix.

Posteriorment famós per haver inspirat el Dràcula de Bram Stoker, aplicava al seu poble un estricte codi moral i es diu que entre 40.000 i 100.000 persones varen morir empalades per ordre seva. De caràcter fosc i depressiu, nascut en una família de tradició catòlica, Vlad Draculea va ser obligat a educar-se en l'Islam en la seva preadolescència per motius polítics i la seva vida va girar entorn de la disputa pel tron de Valàquia, un joc geopolític mortal contra amenaces interiors i exteriors on qualsevol podia ser un aliat però de segur mai un amic. Potser el príncep era més conscient que ningú dels perills que l'envoltaven, així com de les seves debilitats, i ho va resoldre amb els actes extrems que se li atribueixen. Potser va ser una personalitat malalta i realment gaudia d'aquests actes. Va ser un heroi, com se'l considera en el seu país natal, o un malvat?

El 1410 el rei d'Hongria, Segimon, es va convertir en emperador del Sacre Imperi Roma germànic i va fundar una confraria secreta de cavallers encarregada de defensar el cristianisme i l'imperi contra els turcs otomans: l'Ordre del Drac, identificada per l'emblema heràldic d'un drac ourobouros (el cap i la cua units) amb una Creu de Sant Jordi a l'esquena, sobre les ales. El pare de Vlad Tepes, Vlad II, home prudent, va ser acceptat a l'ordre el 1413 pel seu valor lluitant contra els turcs. Des d'aquell moment va lluir l'emblema i posteriorment, quan va governar Valàquia, va fer encunyar monedes amb el mateix símbol. Vlad II va ser anomenat Vlad Dracul (el drac o el dimoni) i el seu fill Vlad Draculea (el sufix ulea vol dir fill de en romanès). Un mot prou amenaçador de cara a amics i enemics.

Context geopolític

Valàquia es trobava al ben mig de les dues potències de l'època: Hongria, al nord-est, i l'Imperi Otomà al sud. Gairebé durant mil anys Constantinoble (Istanbul a l'actual Turquia) va ser el principal bastió fronterer del cristianisme i de l'Imperi Romà d'Occident o Bizantí, impedint l'expansió de l'Islam cap a Europa. Quan Constantinoble va caure el 1453 davant el sultà Mehmed II El Conqueridor tota la cristiandat es va veure amenaçada. El Regne d'Hongria va assolir aleshores la defensa de la fe cristiana.

Qui governes Valàquia, doncs, es veia obligat, en primer lloc, a reconèixer i apaivagar aquests dos imperis per poder mantenir la independència, sovint formant aliances amb un o altre segons qui servis millor als interessos propis. A Romania es considera que Vlad Draculea va tenir èxit plantant cara als turcs otomans garantint la llibertat del poble, tot i que durant un temps breu.

En segon lloc, havia d'afrontar el problema successori al tron de Valàquia. Tot i que el títol dominant era un dret de naixement estava lluny de ser garantit. Els boiars, nobles terratinents rics, eren els encarregats de triar el voivoda d'entre els membres de la família reial. Sovint la successió s'aconseguia amb subterfugis i violència. L'assassinat i derrocament del regent era prou habitual. Tant Vlad Draculea com el seu pare varen assassinar rivals per accedir al tron. El seu llinatge s'havia escindit en dues parts després de Mircea El Vell (avi de Vlad) i la majoria de lluites pel tron es varen desenvolupar entre aquestes dues faccions.

Vlad II va intentar trobar un terme mitjà entre els seus dos poderosos veïns. Oficialment, vassall d'Hongria, també es veia obligat a pagar tribut al sultà de l'Imperi Otomà. El 1442 els turcs varen intentar prendre Transsilvània i Vlad II es va intentar mantenir neutral, cosa sorprenent si tenim en compte que pertanyia a l'Ordre del Drac. Els turcs varen ser rebutjats i els hongaresos, enfadats amb Vlad, el varen obligar a abandonar Valàquia amb la seva família. Un any més tard va tornar, amb suport dels turcs, que varen exigir l'enviament anual d'un contingent de nens per unir-se als geníssers del sultà. El 1444 Vlad Dracul va enviar als seus fills menors Vlad III, de tretze anys, i Radu (el Guapo) a Adrianòpolis (Edirne, Bulgària) com a ostatges i garantia de bona voluntat. Vlad Draculea va rebre una educació turca fins a 1448.

El mateix 1444 Hongria va llençar la Campanya de Varna, dirigida per Janos Hunyadi, per forçar els turcs fora d'Europa. Hunyadi va recordar a Vlad II el seu compromís amb l'Ordre del Drac i com a vassall d'Hongria, però aquest, potser temen per la vida dels seus fills en mans del sultà, va enviar a la batalla al seu fill gran Mircea. La campanya va ser un fracàs. Janos Hunyadi va aconseguir escapar i des d'aleshores va tenir una amarga hostilitat contra Vlad Dracul i Mircea, que varen ser assassinats el 1447. Sembla que Mircea va ser enterrat viu pels boiars i els rics comerciants saxons de Târgovişte. Aquesta serà la raó de la venjança de Vlad Draculea contra els boiars quan arribi al poder. Un candidat d'Hunyadi va ocupar el tron de Valàquia.

Assabentats de la mort de Vlad II els turcs varen alliberar Vlad Draculea donant-li suport com a candidat al tron. El 1448, amb només disset anys, Vlad III va ocupar el tron de Valàquia durant dos mesos i va ser obligat a fugir per Janos Hunyadi, però el successor, Vladislav II, es va posicionar inesperadament a favor dels turcs. Janos, revertint la seva decisió, va permetre que Vlad III tornés a les antigues terres del seu pare, Transsilvània, per esperar l'ocasió de recuperar Valàquia. El 1453 Constantinoble va caure en mans otomanes. El 1456 Hunyadi envaeix Sèrbia mentre, simultàniament, Vlad Draculea envaïa Valàquia. Hunyadi va morir a la batalla de Belgrad i el seu exèrcit va ser derrotat, però Vlad va aconseguir matar Vladislav II i recuperar el tron.

Els anys 1456-1462 varen ser l'etapa principal de Vlad III com a monarca de Valàquia. Durant aquest període va instituir lleis molt estrictes, va mantenir una ferma oposició als turcs i va començar el regnat del terror per empalament.

L'empalament

Vlad Draculea, com a personatge històric, és conegut sobretot per la seva inhumanitat i crueltat amb els seus enemics i els que transgredien les seves lleis. El seu mètode preferit per torturar i assassinar era l'empalament: lent i dolorós, la persona condemnada pot trigar fins a dos dies a morir.

Una de les maneres de fer-ho consistia a lligar un cavall a cadascuna de les cames de la víctima, que es mantenien separades per molt que lluites. Després, una estaca despuntada i greixada s'introduïa lentament i gradualment al cos a través del recte fins a sortir per la boca, el pit, l'abdomen o un altre orifici corporal, segons la voluntat de Vlad. L'estaca havia de ser despuntada perquè si estava afilada podia matar a la persona ràpidament. Fins i tot els infants podien ser condemnats.

Els empalats es col·locaven en diferents patrons segons l'objectiu, per exemple com a cercles concèntrics al voltant d'una ciutat assetjada. L'alçada de les llances indicava la importància de l'estatus civil o militar de la víctima, com més important més alta era la llança. Els cadàvers en descomposició es podien deixar penjats durant mesos. Les cròniques expliquen que una força d'invasió turca va girar cua en trobar-se milers de cadàvers podrits a les ribes del Danubi i el mateix Mehmed II, guerrer i conqueridor de Constantinoble, va tornar horroritzat en veure uns 20.000 turcs empalats als afores de Târgovişte, en el que es va anomenar el Bosc dels Empalats.

Estratègia militar

L'objectiu d'accions com el Bosc dels Empalats sembla haver estat un precursor de les tàctiques de xoc i temor emprades en conflictes més moderns i pensades per trencar la moral de l'enemic. Els líders romanesos de l'època sempre eren superats en nombre pels seus poderosos enemics i, en conseqüència, varen desenvolupar tècniques per anul·lar aquest desavantatge. Per exemple, aprofitant els ports de muntanya, la boira, els aiguamolls i els atacs sorpresa, evitant sempre el camp obert. Avui en dia aquest conjunt de tàctiques s'anomenen guerra asimètrica.

L'estructura principal de l'exèrcit valac incloïa unitats de cavalleria, infanteria i artilleria i es dividia en el Petit Exèrcit (10.000 – 12.000 soldats formats per nobles, els seus fills i cortesans) i el Gran Exèrcit (40.000 soldats, principalment mercenaris). El voivoda el dirigia i anomenava els comandants. Els camps dominaven la geografia del territori, per la qual cosa les unitats principals eren la cavalleria pesant i la lleugera.

En una hipotètica batalla asimètrica primer Vlad hauria replegat les tropes per evitar combats a camp obert. Seguidament, hauria enviat homes a cremar els pobles i els camps propers, el fum i la calor podien frenar l'avanç de l'enemic. També haurien deixat animals i cadàvers morts i haurien enverinat les fons d'aigua potable amb aquests mateixos animals. Tot això podia provocar greus problemes d'abastiment a l'enemic si no tenien una logística ben preparada. A continuació, hauria enviat la cavalleria lleugera a assetjar els flancs de l'enemic nit i dia fins a desembocar en una trobada directa en la qual es podia donar un de tres escenaris: l'exèrcit valac escull la ubicació, un atac sorpresa o la lluita es desenvolupava en terreny desfavorable a l'enemic.

El destí dels boiars i la política interna

Sovint els empalaments eren massius. El dia de Sant Bartomeu, a Brasov, Transsilvània, varen ser empalats 3.000 mercaders i boiars, fet retratat en una famosa litografia on es veu Vlad Draculea gaudint d'un àpat envoltat d'un bosc de víctimes. El 1640 a Sibiu, també a Transsilvània, es varen empalar 10.000 persones.

Tot i que l'empalament era el mètode d'execució preferit el voivoda no n'excloïa d'altres. Arrencar ungles i ulls, amputar extremitats, exposar al dur sol de l'estiu o a l'igualment dur fred de l'hivern i a les bèsties salvatges, tallar nassos, estrangular, cremar en viu, tallar orelles, mutilar òrgans sexuals (més aplicat a les dones), bullir i pelar... i la llista continua. Malgrat això, i que ningú es trobava a resguard de la ira o caprici de Vlad III: homes, dones, nens, senyors, dames, fins i tot ambaixadors de països estrangers, la gran majoria de víctimes varen ser comerciants i boiars, als que menyspreava per haver matat al seu pare i al seu germà.

El regnat de terror de Vlad Draculea va començar tan bon punt va ocupar el tron de Valàquia: la seva prioritat era venjar la mort del seu pare i germà. Va organitzar una festa de Pasqua a Târgovişte per a nobles, boiars, i les seves famílies, molts dels quals havien jugat un paper important en el derrocament d'anteriors voivodes. Tots els assistents a la festa havien presenciat no menys de set regnats, cosa que és un bon indicador de la longevitat dels regents de l'època comparada amb la de la resta de nobles. Quan la festa va començar tots els presents varen ser arrestats, els més grans empalats allà mateix i la resta portats al nord de la ciutat, a l'enclavament on s'aixecaria el castell de Poenari. Allà varen ser obligats a treballar en condicions d'esclavatge. Es diu que varen treballar tant que la roba se'ls esmicolava i havien de continuar nus. Gairebé cap va sobreviure.

Vlad III va solidificar la base del seu poder eliminant els boiars conspiradors. Els va eliminar sistemàticament i els va substituir per homes de classes mitjanes i baixes, promovent-los a nous càrrecs i assegurant-se la seva lleialtat pel nou estatus de vida que els concedia. També va imposar una moral estricta al seu poble, i en fer-ho encara va cometre més atrocitats. La castedat femenina era una de les seves obsessions. En un dels casos coneguts els pits d'una dona varen ser extirpats, li varen arrancar la pell i la varen travessar amb un pal per aixecar-la a la plaça de Târgovişte com a avis per navegants. Exigia honestedat i treball dur. Qualsevol persona atrapada fent trampes als clients del mercat seria inevitablement empalada i exposada al costat dels delinqüents.

Fugint de la captivitat otomana i hongaresa

La defensa del territori contra els turcs otomans va tenir un cert èxit, però va durar poc. Les tropes valaques tenien pocs recursos per enfrontar l'Imperi Otomà i els aliats hongaresos, ara dirigits per Matthias Corvinus, fill de Janos Hunyadi, varen fer pocs esforços per ajudar.

El 1462 Vlad es va veure obligat a fugir dels turcs invasors. Es diu que la seva dona, espantada pel risc de caure en mans dels otomans, es va llençar des d'una torre del castell de Poenari al riu Arges. Vlad va aconseguir escapar fugint per un passatge secret i es va refugiar a les muntanyes de Transsilvània, on va demanar ajuda a Corvinus. Aquest, immediatament, el va fer arrestar acusant-lo falsament de traïció i va ser empresonat a Visegrád, Hongria. No està clar quant de temps va restar presoner. Tanmateix, quan va recuperar el tron el 1476, el seu fill gran tenia deu anys, per la qual cosa és probable que se li oferís alguna mena de llibertat el 1466, quatre anys després de ser tancat. Aquest temps el va aprofitar per tornar-se a guanyar el favor de Corvinus i es va tornar a casar amb un membre de la família reial, que podria ser la germana de Corvinus tot i que no s'ha confirmat. Va tenir dos fills.

Segons la literatura russa, que normalment presenta una imatge favorable de Vlad Draculea, durant els temps que va passar en captivitat es distreia capturant ocells i ratolins que mutilava i torturava. Fins i tot es fabricava petites llances per empalar-los.

Mentrestant, a Valàquia, l'ocupant del tron era el seu propi germà Radu el Guapo, que havia instal·lat una posició política pro-otomana. Els hongaresos, òbviament, no hi estaven gens d'acord i varen considerar Vlad un mal menor. Aquest, sembla ser, es va convertir al catolicisme en un altre intent per apaivagar als seus captors, que el varen alliberar el 1476 amb l'esperança de restaurar-lo al tron del seu país.

La mort

Quan Vlad va estar preparat per recuperar el tron el seu germà Radu ja era mort. És probable que fos executat per ordre d'Esteve III de Moldàvia, el Gran. Radu va ser substituït per un membre del clan rival del de Vlad, Basarab el Vell. En sentir notícies de l'arribada de les forces de Vlad, combinades amb l'exèrcit del príncep Stephen Bathory de Transsilvània, Basarab va fugir sense ni presentar batalla. Vlad va tornar a ocupar el tron, però els homes de Bathory varen marxar deixant-lo mal equipat per enfrontar el gran exèrcit turc que entrava a Valàquia. Només disposava d'uns 4.000 homes.

El desembre de 1476, prop de Bucarest, lluitant contra els turcs, Vlad Draculea va ser assassinat. No està clar com va morir. Algunes fonts diuen que al costat de les seves tropes, d'altres, assassinat per nobles boiars. Fins i tot que va ser mort accidentalment pels seus propis homes. El seu cap va ser tallat i enviat al seu antic enemic, el sultà Mehmet. Actualment es desconeix on reposen les seves restes.

La llegenda

Han sorgit un munt d'històries anecdòtiques que accentuen i amplien la llegenda de Vlad Draculea. La primera, i potser la més famosa, és la llegenda de la Copa D'Or. Vlad exigia als seus súbdits honestedat i ordre. Els lladres amb prou feines s'atrevien a operar dins les seves fronteres, per què el càstig era la mort. Per demostrar fins a quin punt el crim havia sigut erradicat del seu reialme, Vlad va col·locar una copa d'or en un dels pous d'aigua de Târgovişte. Ningú va tocar-la mai durant tot el seu regnat.

Una altra preocupació del voidova era que tots els súbdits contribuïssin d'alguna manera significativa al bé del país. Li va cridar l'atenció l'increment de rodamons, sense llar i captaires i va fer una proclama convidant-los a tots a Târgovişte per fer una gran festa on ningú passaria gana. Quan la gent arribava a la ciutat se'ls dirigia a una gran sala on podien beure i menjar fins a atipar-se. Cap al tard, Vlad es va presentar davant la multitud i va preguntar Què més voleu? Voleu estar sense preocupacions, sense manca de res en aquest món? Òbviament tothom va respondre afirmativament. Vlad va sortir del vestíbul, va fer tancar les portes i va ordenar cremar la sala. Preguntat sobre el perquè, va respondre que ho havia fet Per tal que no representin més càrrega pels altres homes i que ningú sigui pobre al meu regne.

En una altra ocasió un comerciant estranger, assabentat de la duresa de Vlad contra els lladres, va deixar el seu carretó a la nit al carrer, amb mercaderies i diners. L'endemà es va adonar sorprès que li havien robat 160 ducats i es va anar a queixar. Vlad va ordenar al tresorer que li retornes els diners, però que n'afegís un ducat. A continuació va emetre una proclama als ciutadans perquè lliuressin el lladre amb els diners o cremaria la ciutat. El dia següent el comerciant es va trobar els diners del tresor reial al carretó i, en adonar-se que n'hi havia un de més, va tornar a la cort per informar i tornar-lo. Vlad li va dir que, si no ho hagués fet, s'hauria reunit amb el culpable, ja capturat, empalat a la plaça del poble.

El dia de Sant Bartomeu del 1459, com s'ha explicat abans, Vlad va construir el seu escenari Bosc dels empalats als afores de Brasov, a Transsilvània. Enmig del turment humà, la pudor i la mort, va convidar a tots els boiars i nobles de la zona sopar amb ell en un banquet. Un home es pinçava el nas per no sentir la pudor de sang i budells mentre intentava menjar. Vlad va ordenar que fos empalat amb l'estaca més alta de totes, per tal que estigues per sobre de l'olor que tant l'ofenia.

Malgrat la seva reputació de crueltat, sembla que Vlad no li era indiferent a les dones. A Târgovişte tenia una mestressa que l'estimava malgrat que els seus estats d'ànim eren foscos i depressius i feia tot el possible per complaure'l. Un dia especialment malhumorat se li va acudir intentar alegrar-lo dient-li que estava embarassada d'ell. Vlad va ordenar examinar-la i, veient que havia mentit, la va esbudellar des de l'engonal fins al pit deixant-la morir amb la màxima agonia.

Les anècdotes també arriben a les relacions internacionals. Dos ambaixadors varen ser cridats a la cort a Târgovişte. El protocol exigia treure's el barret davant la presència del voivoda com a mostra de respecte. Tanmateix, els dos ambaixadors varen optar per no fer-ho. Vlad va ordenar que els hi clavessin els barrets al cap. Aquesta pràctica no estava exempta de precedents, ja ho havien fet altres prínceps i monarques d'Europa de l'Est. Potser seria bo de preguntar-se per les raons de no treure's el barret en aquestes circumstàncies.

Al servei del rei hongarès, Matthias Corvinus era un noble polonès anomenat Benet de Boithor. Va visitar la capital Târgovişte el setembre de 1458. Un vespre, durant el sopar, Vlad va fer col·locar una llança daurada davant del convidat i li va preguntar per què creia que ho havia fet. El polonès va arriscar la sospita que algú havia ofès al voidova. Vlad assentir i Benet va respondre que, si d'alguna manera l'havia ofès, fes amb ell el que cregués convenient, i si mereixia morir que així fos. Vlad, content, el va informar que si hagués contestat alguna altra cosa hauria estat empalat immediatament i el va omplir de regals.

I per acabar, dos monjos estrangers varen visitar el palau de Vlad, que els va mostrar tota una sèrie d'empalats i en va demanar la seva opinió. L'un, adulador, li va dir que ell era l'anomenat per Déu i que era aquí per castigar a la gent pels seus pecats. L'altre monjo, més directe, va dir que s'equivocava castigant tan cruelment a la gent. Vlad va fer empalar a l'adulador i va recompensar al seu company pel seu coratge i integritat.

Traducció lliure: Owlcation. Vlad Tepes: Tyrant or Misunderstood?