Trames negres
El terme trames negres té un origen ben determinat inicialment relacionat amb l'activitat terrorista neofeixista durant els anys de plom a Itàlia (1960 ~ 1980), independentment de l'ús que se'n pugui fer en relació amb conspiracions per blanquejar diners o d'altres, igual que cinquena columna no té res a veure amb el grup de resistents contra invasors aliens reptilians d'una antiga sèrie de ciència-ficció kitsch. Va ser l'època dels assassinats de Brabant (mai aclarits), la matança de Bolonya, el segrest d'Aldo Moro, els escamots de la xarxa Stay Behind i, en general, la confrontació al carrer entre diverses tendències polítiques i interessos globals empesos per la hipòtesi que l'increment de la tensió els afavoria.
L'expressió va aparèixer cap al 1972 quan Giorgio Fredda i Giovanni Ventura van ser detinguts com a presumptes implicats en l'atemptat a la Banca d'Agricultura de Milà. Anteriorment, per unir sota un mateix denominador els atemptats, intents de cop d'estat, manifestacions i proclames neofeixistes, s'havien provat altres termes —pista negra, conspiracions eversives, etc. Per descobrir l'inici de tots aquests afers ens hem de remuntar a 1960-61 quan l'OAS feia estralls tant a Algèria com a la metròpoli.
En aquells anys els neofeixistes italians pretenien col·laborar activament amb els seus camarades francesos, compromesos en aquells moments en una dura lluita armada. L'OAS mantenia contactes amb desenes d'organitzacions i governs i estava composta per diverses tendències ideològiques. A la llarga tots aquests contactes van afavorir l'entrada a les seves files de provocadors i agents d'intel·ligència de tal manera que molts estats van decidir jugar la carta de l'OAS discretament mentre oficialment donaven suport a De Gaulle, com l'Estat d'Israel que, d'una banda, contactava amb l'OAS-CNR i per l'altra donava suport polític a De Gaulle. Diverses organitzacions juvenils de caràcter extraparlamentari (Ordine Nuovo, Avanguardia, Forza Nazionale Giovanile...) van organitzar pintades, manifestacions i mítings de suport als neofeixistes de l'OAS. Un triomf dels ultres francesos hauria precipitat un canvi en la correlació de forces a l'Europa Occidental que sens dubte hagués afavorit els extremistes. Era lògic, doncs, que els ultres italians els hi donessin suport. La premsa, especialment la premsa socialista i comunista va descobrir (després es va veure que era un muntatge) en tots aquests moviments un nonat cop d'estat.
Els oficials de l'OAS, anomenats soldats perduts, la majoria d'ells procedents de l'Escola de Guerra Psicològica de Philipeville, estudiosos tots de les tècniques de guerra revolucionària que s'havien aplicat contra ells a Indoxina i a Algèria, van conscienciar als neofeixistes de la necessitat de continuar lluitant però emparats amb una tècnica. Fruit d'això va ser la revolta de Reggio Calabria (1970-71), que responia precisament al plantejament revolucionari estudiat pels oficials de l'OAS.
Més importància tindrien els successos de 1967, que varen marcar l'inici de la implicació de les forces de centreesquerra en l'estratègia del terror. A mitjans d'any el setmanari filocomunista L'Espresso va publicar un article denunciant les fosques maniobres del cap de l'Estat Major i del SIFAR (Serveis d'Informació de les Forces Armades), general Giovanni de Lorenzo, un conegut oficial de l'exèrcit que no dissimulava les seves simpaties vers el Partit Democràtic d'Unió Monàrquica, i membre de la lògia maçònica Propaganda Dos, que apareix molt sovint en la història de les trames negres.
El SIFAR tenia atribucions més enllà de les purament militars: es tractava de l'agència d'informació amb més àmplies ramificacions en la vida política italiana. Fundat el 1948, va obtenir immediatament el suport de la CIA, a l'abric de la qual es van formar els seus primers quadres. A poc a poc va anar ampliant les seves àrees d'interès, sobrepassant aviat les seves funcions estrictament militars. En el moment de la seva dissolució havia elaborat informes personals sobre 150.000 ciutadans italians: costums, enumeració d'amants en actiu, tares psicològiques, fraus financers, petites multes impagades, aspectes vergonyosos o tèrbols en general.
El 1966, davant el desordre creixent, dels constants èxits electorals dels grups esquerrans i de la desintegració dels partits no-marxistes, el general va pensar a forçar una situació crítica que desemboqués en un pronunciament militar clàssic per constituir un estat de tipus gaullista, és a dir presidencialista i amb una forta concentració de poders a les mans d'un sol home. Recolzat en les seves fonts d'informació, va tractar d'establir contactes amb personalitats disconformes amb el rumb de la política italiana i que eventualment podrien estar interessades. Però, tot i moure's bé en ambients militars i industrials, no va poder evitar que una part del propi SIFAR es posés en alerta i desbaratés els seus plans mitjançant l'entrega d'un dossier a la revista L'Espresso. Com tota conspiració, en ser desvelada es va dissoldre. De Lorenzo va denunciar la falsedat de les acusacions i va demandar judicialment Eugenio Scalfari i Lino Jannuzzi, periodistes de L'Espresso, que van ser condemnats (posteriorment serien diputats del Partit Socialista Italià). La llei va donar la raó a de Lorenzo, tot i que faltaven proves tangibles, però n'hi havia prou per al govern de centreesquerra per dissoldre el SIFAR i destituir al general. El SID va venir a substituir-lo, proveït d'idèntiques missions i amb el mateix personal que abans havia servit a de Lorenzo, depurat només lleument.
Fins aquí els feixistes havien estat els amos de les trames negres, a partir d'ara el poder —centreesquerra— veuria en el terrorisme i en les amenaces reals o suposades de cop d'estat, excuses tant per justificar la seva política com per explicar convincentment els seus errors (~1969). El centreesquerra estava gestant l'estratègia de la tensió, creada pels seus antagonistes, que consisteix essencialment a traspassar les relacions i contradiccions entre les forces socials, polítiques i econòmiques a una mera disputa sobre l'ordre públic contra el terrorisme. S'estava descobrint a principis dels anys 70 la utilitat del terrorisme com a arma política que decantaria una conjuntura cap a un costat o l'altre de la balança si sobre ella s'aplicava, acuradament emmascarat i dosificat, el terrorisme polític. Tanmateix, el terme ha arribat fins avui en dia aplicant-se únicament a conxorxes i accions d'origen ultradretà i neofeixista.
Avui l'ús de la violència de nivell militar (alguns en diuen cinètica) als carrers, amb morts i ferits, ha quedat descartada per la majoria de forces polítiques, que la consideren contraproduent, però les tensions s'han desplaçat cap a un altre escenari: les xarxes socials. Aquestes mateixes forces polítiques han après a decantar la balança difonent el seu ideari populista i a polaritzar l'opinió pública aplicant pressió allà on els convé per provocar amenaces que reagrupin als seus i captin nous activistes, amb l'ajuda inestimable de les tècniques d'extracció de dades i modificació de la conducta de les empreses del ram. Això s'ha vist molt clar amb la difusió de teories de la conspiració durant la pandèmia de la COVID, que, rascant una mica, ens adonarem de com beneficien a certs grups econòmics tradicionalment alineats amb sectors políticament dretans o directament ultres.
Font:
L'ofensiva neofeixista (castellà). Ernesto Cadena. Acervo 1978.
Lliuraments:
Trames negres: L'operació antivacunes als Estats Units – la xarxa Koch
Trames negres: L'operació antivacunes als Estats Units – la xarxa Kennedy
Trames negres: L'operació antivacunes al Regne Unit – la xarxa HART
Trames negres: Danys col·laterals – el suïcidi de la Dra. Kellermayr
Trames negres: Danys col·laterals – professionals mèdics assetjats