Kidoymos

#motivacions #infowar /

En aquesta segona part sobre la guerra hibrida s'exposa un resum del punt de vista rus, publicat a geopolitika.ru el 2021.

A Rússia es pot sentir sovint per televisió o llegint diaris o publicacions científiques que els EUA i l'OTAN estan lliurant una guerra hibrida contra Rússia. Per la seva part, als EUA, als països de l'OTAN i als seus clients es diu que Rússia està lliurant un guerra del mateix estil. Ambdues parts es refereixen a una forma especifica d'accions indirectes que suposen una amenaça tant per un bàndol com per l'altre.

Durant la Guerra Freda la dissuasió nuclear exigia un esforç asimètric per part dels dos bàndols, i aquesta asimetria persisteix actualment, ja que, per una banda, tenim un estat amb capacitats internacionals limitades, Rússia, i per l'altra un gran grup de països i una aliança politicomilitar. Tanmateix, diverses potencies d'aquest grup son força sofisticades en tota mena d'operacions subversives dins d'una gama molt amplia: guerra política, contra insurgència, operacions especials... Es pot notar també com darrerament la menció de guerra hibrida s'està utilitzant com una mena d’estratègia paraigua amb un caràcter polític global, sobretot després de que els representants dels països de l'OTAN i els seus socis comencessin a acusar a Rússia d'agressions i d'accions malicioses a partir del 2014.

Sobre el concepte de guerra hibrida

El terme es va començar a desenvolupar i utilitzar a principis del nou mil·lenni per oficials dels Cos de Marines dels Estats Units, que la van explicar com el que es troba entre la guerra especial i la convencional. Aquest tipus de guerra té característiques d'escenaris especials i convencionals i requereix una flexibilitat extrema per a la transició operativa i tàctica entre ambdós escenaris. La qüestió es va anar desenvolupant en diversos treballs analitzant el conflicte txetxè amb Rússia o l’experiència de combat a l'Afganistan i a l'Iraq.

Principalment es tractava de l'anàlisi de mètodes irregulars: terrorisme, insurgència, guerra sense restriccions, guerrilles o coerció per part de grups narcos per explotar la pèrdua de control d'un estat fallit, s'advertia que aquests mètodes serien cada vegada més estesos i sofisticats i que arribarien a desafiar la seguretat dels Estats Units al mon. El 2007 l'idea va quallar en el llibre Conflicte el segle XXI: l’emergència de les Guerres Hibrides, de Frank Hoffman: en lloc d'adversaris separats amb enfocaments diferents (convencionals, irregulars o terroristes) hi ha adversaris que utilitzaran totes les formes de guerra i tàctiques, probablement de forma simultània. El Comandament de les Forces Conjuntes dels EUA va adoptar aquest concepte el 2009.

El 2015 l'exercit americà va publicar les Directrius sobre l'estructura de la força contra les amenaces hibrides, on aquestes es defineixen clarament:

Les amenaces hibrides són innovadores, adaptables, connectades globalment, en xarxa i incrustades en el desordre local. Poden consistir en una àmplia gamma de tecnologies antigues, adaptades i avançades, inclosa la capacitat de crear armes de destrucció massiva. Poden operar de forma condicionada i no convencional, emprant combinacions adaptatives i asimètriques de tàctiques tradicionals, irregulars i criminals i explotant les capacitats militars tradicionals de formes antigues i noves.

Les amenaces hibrides busquen saturar tot l'entorn operatiu amb efectes que donin suport al seu curs d'acció i obliguin els adversaris a respondre en múltiples línies d'acció. Un simple atac militar pot no ser prou complex per estirar els recursos, reduir la intel·ligència i limitar la llibertat de maniobra.

Per contra, les amenaces hibrides poden crear simultàniament inestabilitat econòmica, contribuir a la manca de confiança en la governança existent, atacar les xarxes d'informació, proporcionar un missatge convincent i coherent amb els objectius, desencadenar crisis humanitàries provocades per l'home i amenaçar físicament als adversaris. Les accions sincronitzades i sinèrgiques de les amenaces hibrides poden tenir lloc en els àmbits informatiu, social, polític, infraestructural, econòmic i militar.

El 2016, en el document Entorn operatiu conjunt 2035: La Força Conjunta en un mon disputat, es diu que:

...una barreja hibrida de dissuasió convencional i guerra proxi posarà a prova la capacitat de les forces combinades per intervenir amb èxit en suport d'aliats i socis als quals s'oposen les potències revisionistes veïnes. Els principals atributs de les estratagemes hibrides estatals estaran caracteritzats per la convergència de factors físics i psicològics, cinètics i no-cinètics, combatents i no-combatents i la fusió operativa d'enfocaments convencionals i irregulars. Mentrestant, és probable que Rússia continuï utilitzant l'amenaça del poder militar per protegir els interessos regionals i promogui la idea que continua sent una gran potència. I que l'Iran continuï desenvolupant i utilitzant proxis i socis regionals. I és possible que la Xina desenvolupi una estratègia marítima més dinàmica i adaptable en un intent d'imposar conseqüències irreversibles a les disputes insulars dels mars de la Xina Oriental i Meridional.

S'observa clarament com es globalitza la guerra hibrida, els atributs de la qual s'assignen automàticament als estats que s'identifiquen als documents estratègics dels Estats Units com a amenaces. I Rússia apareix repetidament als documents d'anàlisi i a la retòrica política dels representants dels països de l'OTAN. Es a dir, els autors occidentals intenten enganxar l'etiqueta a Rússia com si fos una cosa natural.

L'OTAN també s'ha centrat en les amenaces hibrides. El concepte Capstone, que data del 2010, va ser utilitzat per l'OTAN en el seu experiment Counter the Hybrid Threat. En aquest document, les amenaces hibrides es defineixen com a amenaces que emanen d'adversaris capaços d'utilitzar simultàniament mitjans convencionals i no tradicionals per assolir els seus objectius. L'organització va començar a utilitzar formalment la definició de guerra hibrida contra Rússia després del cop d'estat a Ucraïna el 2014 i el 2015 va adoptar l'Estratègia de Guerra Hibrida, en la que es defineix com es farà front a les amenaces d'aquesta mena. L'abril del 2017, diversos aliats europeus de l'OTAN van acordar formalment la creació d'un Centre Europeu d’Excel·lència per a la Lluita contra les Amenaces Hibrides a Hèlsinki. També es va crear una nova Divisió Conjunta d’Intel·ligència i Seguretat (JISD – Joint Intelligence and Security Division), considerada la reforma més important en la historia de la intel·ligència aliada, amb 270 treballadors de diversos països de l'OTAN. L'objectiu d'aquesta nova divisió es donar resposta al complex entorn d'amenaces que planteja una Rússia assertiva i a l'augment del terrorisme i la inestabilitat al sud. Des d'aleshores el tema de les amenaces hibrides ha estat un dels principals a l'agenda OTAN.

Es pot dir que en aquests moments hi ha una ferma convicció a Occident que Rússia està intentant per tots els mitjans perjudicar la comunitat euro atlàntica en conjunt i individualment, per la qual cosa cal resistir en diversos àmbits i situacions. Aquesta actitud te un signe clar de paranoia política, similar a la que hi havia als Estats Units els anys 1950-80 sobre l'expansió del comunisme. L'oposició declarada no es res més que una tapadora per a la manipulació de l'opinió pública i la pròpia activitat agressiva, que sovint viola les normes del dret internacional. El problema es que qualsevol acció de Rússia, ja sigui un reforçament de la capacitat de defensa, l'adopció d'algunes lleis internes o el suport als compatriotes a l'estranger i a l'activitat econòmica internacional, serà percebuda i anunciada com una amenaça hibrida.

La crisi de confiança de l'opinió pública a la seva pròpia elit dirigent també impulsa Occident a utilitzar l'espantall de les guerres hibrides per desviar l'atenció dels nombrosos problemes interns cap a un enemic extern i així excloure qualsevol escenari alternatiu de desenvolupament econòmic i polític a la societat.

Per descomptat, la posició oficial de Rússia no està d'acord amb els intents d'etiquetar-nos com a actor de la guerra hibrida sota qualsevol pretext. Aquí cal recordar l'aparició a Occident de l'anomenada Doctrina Gerasimov, encara que en realitat no existeix. Aquest concepte va ser inventat deliberadament pels experts de l'OTAN, basant-se en l'anàlisi de les publicacions del cap de l'Estat Major de les Forces Armades russes, per espantar els habitants i tenir un motiu per seguir aplicant els seus plans. El mateix passa amb la guerra hibrida.

Font: The concept of hybrid warfare: origins, application, counteraction; Leonid Savin, Geopolitica.ru 2021

Primera part: La doctrina Gerasimov

Tercera part: La guerra és una arrel, no una branca, del capital