Kidoymos

#motivacions #infowar /

Aquesta entrada és la primera de tres sobre la guerra híbrida on s'exposa el punt de vista occidental, a la segona la rèplica russa i a la tercera el que jo en penso. Si vols dir-me alguna cosa em pots contactar a mastodont.cat.

Fa uns anys que la informació pública sobre estratègia militar gira al voltant de la guerra hibrida, especialment des de la revolució ucraïnesa del 2014. El febrer d'aquell any el cap de l'estat major de les Forces Armades de la Revolució Russa, el general Valery Gerasimov, va descriure un nou marc operatiu basat en les lliçons apreses als conflictes d'Estònia i Geòrgia on explicava que s'estaven desenvolupat models de planificació únics per aplicar mitjans militars i no militars: forces d'operacions especials, forces proxi (nova terminologia per anomenar paramilitars, mercenaris i estats-ninot), mitjans civils i capacitats cibernètiques. Es tracta d'influir en tots els actors, pertorbar la comunicació i desestabilitzat les regions per assolir els objectius.

Gerasimov descriu el nou concepte operatiu com el rol dels mètodes no militars en la resolució de conflictes interestatals i consta de sis fases:

• origen ocult
• escalada
• brot d'esclat del conflicte
• crisi
• resolució
• restauració de la pau

La idea és utilitzar tots els sistemes i mètodes a l'abast per influir en la percepció i el comportament de l'enemic, la població i la comunitat internacional a tots els nivells, i ho anomena control reflexiu. Resumint: es tracta de conèixer bé l'enemic i provar d'influir en les seves decisions. Els mecanismes que es fan servir són:

• Engany – forçar l'enemic a desplaçar forces cap a una regió amenaçada durant les etapes prèvies als combats
• Dissuasió – crear la percepció de superioritat invencible
• Distracció – crear una amenaça real o imaginària contra algun punt vital de l'enemic durant les etapes prèvies al combat, obligant-lo a reconsiderar la seguretat en les seves decisions de cara a operar seguint aquesta orientació
• Divisió – convèncer l'enemic que li convé operar contra els interessos dels aliats
• Esgotament – obligar l'enemic a afrontar operacions inútils i a combatre amb recursos reduïts
• Sobrecarrega – subministrar freqüentment una gran quantitat d'informació contradictòria
• Pacificació – portar a l'enemic a creure que s'està realitzant un entrenament operatiu planificat en lloc de preparatius ofensius, reduint així la seva vigilància
• Paràlisi – crear la percepció d'una amenaça concreta contra un interès vital o un punt feble
• Pressió – difondre informació per desacreditar el govern davant la població
• Provocació – obligar l'enemic a actuar de manera desavantatjosa
• Suggestió – difondre informació que afecti la legalitat, la moralitat o la ideologia de l'enemic.

Realment res que no hagués dit el Sun Tzu fa 2000 anys o que no s'expliqui en qualsevol manual d'intel·ligència: buscar la millor posició enredant o provocant i, mentrestant, enfonsar la moral del poble i els soldats. La diferència és que ara es pot influir sense llençar fullets des d'avions o empalant a 5000 presoners perquè els periodistes o difonguin. Ara es pot fer gairebé adreçant-se directament a qualsevol que sigui etiquetat com a enemic o sospitós de donar-li suport.

Per recolzar la idea que Rússia està duent a terme una guerra hibrida es posa com a exemple el desenvolupament del conflicte ucraïnès:

Origen ocult: El 1991 Geòrgia, Ucraïna i Estònia esdevenen estats independents. A Geòrgia hi havia dues regions separatistes prorusses: Ossètia del Sud i Abkhàzia, a Ucraïna les tensions venien de la minoria ètnica russa a Crimea, a Estònia el govern va aprovar una llei que rebutjava el rus com a llengua oficial, obligant als russos ètnics a aprendre estonià per obtenir la nacionalitat. Durant els anys següents Moscou va emetre passaports pels russos ètnics dels tres països, creant una minoria russa i comprometent-se a protegir-la. La tensió va augmentar quan Estònia va entrar a la UE i a l'OTAN (2004) i posteriorment es va negar a Rússia el permís per construir un gasoducte cap a Alemanya. Les preocupacions del Kremlin respecte a Geòrgia i Ucraïna eren per l'expansió de l'OTAN i el desig d'un canvi de règim. El sentiment antirus i antioccidental han provocat tensions a Ucraïna des de 2003: la revolució taronja, els disturbis de Crimea (2008) i la revolució de l'Euromaidan de 2013.

Escalada: El 2014 el president ucraïnès Ianukóvitx va fugir i un govern prooccidental va prendre el poder. Rússia va al·legar que era un acte il·legal perquè no s'havia seguit el procediment d'impeachment marcat per la llei ucraïnesa i que el nou govern actuava contra la seguretat dels russos dins d'Ucraïna, apel·lant al deure humanitari internacional de protegir als ciutadans russos a l'estranger per justificar una intervenció. Evidentment, el seu interès era mantenir el control del port de Sebastòpol a Crimea, necessari per accedir tot a l'any a mars i oceans de connexió. Seguidament, Rússia va engegar una campanya mediàtica per obtenir suport (comunicació estratègica): va començar a comparar al govern ucraïnès i als seus aliats amb nazis, gais, jueus i altres grups i, alhora, a difondre una narrativa imperial inspirada per l'escriptor Fiódor Dostoievski (la missió de Rússia és crear un imperi cristià paneslau), citat sovint per Putin. També s'acusava els mitjans occidentals de simplificar els mapes demogràfics, indicant que l'est i el sud d'Ucraïna són d'ètnia russa predominant, mentre es feia més difusió dels problemes de les minories russes.

Per evitar que l'OTAN i la UE ajudessin Ucraïna, els mitjans russos utilitzaven esdeveniments que els feien semblar agressius i explicaven com varen violar els acords sobre l'expansió de l'OTAN cap a l'est. Al mateix temps, es difonia molta informació sobre la violació d'acords per part d'Ucraïna amb Rússia per fer-lo aparèixer com a soci poc fiable. La UE va arribar a aïllar temporalment Ucraïna. El 12 de febrer les organitzacions prorusses varen debatre sobre Crimea i varen donar suport a Rússia. El consolat rus va començar a emetre passaports russos a tots els habitants per crear una majoria russa a la península. El 14 de febrer es va dur a terme un ciberatac contra un dels bancs més grans d'Ucraïna per donar suport als disturbis (ús de mitjans no militars).

Brot d'esclat del conflicte: Dues setmanes després forces paramilitars locals i cosacs van assaltar el parlament. Mentre els simpatitzants prorussos ocupaven instal·lacions clau a Crimea, voluntaris russos van anar a ajudar-los i un exèrcit de 40000 soldats va començar exercicis a la frontera. Els mitjans regionals i els centres de telecomunicacions també varen ser ocupats i es varen tallar les comunicacions telefòniques i per internet. Aquesta coordinació abans esmentada de forces d'operacions especials, forces proxy i força convencional aclaparadora a la frontera és la provocació amb la qual es busca una reacció o la dissuasió/pacificació. Perquè això funcioni el govern s'ha de trobar més o menys aïllat i sobrecarregat d'informació, per això es van bloquejar les telecomunicacions. El mes de març varen començar els ciberatacs contra el govern ucraïnès i llocs web de l'OTAN per dificultar-ne el lideratge, però no varen causar aïllament ni sobrecarta informativa. La primera provocació va fallar.

Crisi: El 7 de març forces paramilitars i cosacs ataquen bases militars ucraïneses. Algunes es varen rendir, altre varen ser conquerides amb l'ajuda dels Little Green Men: unitats ben armades, ben entrenades, uniformades, amb màscares i sense emblemes militars, que no parlaven amb mitjans ni revelaven qui eren. La caiguda del govern de Crimea es va deure als efectes del control reflexiu: distracció, pressió, suggeriment i aïllament (local). A continuació l'operativa russa es va centrar a provocar (per segona vegada) o esgotar i paralitzar al govern de Kíev. Les accions combinades varen enfonsar la moral de les tropes ucraïneses a Crimea (esgotament i suggeriment), que varen lliurar les seves bases i moltes es van unir a les forces russes. Els Little Green Men els aïllaven i després feien servir internet i mitjans locals per campanyes mediàtiques i d'intimidació combinades amb suborns.

Resolució i restabliment de la pau: Kíev va acabar reconeixent que la policia local i les forces armades a Crimea eren corruptes, prorussos o tenien la moral baixa. Els agents d'influència russos van penetrar les forces d'intel·ligència i seguretat locals. La manca de comunicacions i suport a les bases va provocar l'aïllament tàctic i, finalment, operatiu, de les forces ucraïneses. Tota l'operació es va desenvolupar sense convertir-se en cap moment en una guerra convencional. El 16 de març es va celebrar el referèndum per la independència on el 99,77 va votar per la reunificació amb Rússia. La restauració de la pau es va iniciar el 18, quan la Duma russa va signar el tractat per incorporar Crimea.

Bàsicament, això és el que s'explica sobre la teoria i pràctica d'aquest nou model militar operatiu per part de Rússia. A partir d'aquí la majoria d'informacions que es poden trobar són debats que giren al voltant de si s'ha de considerar com a un pla militar que ja s'aplica i, per tant, conforma una nova doctrina (doctrina Gerasimov), o, al contrari, es un anàlisi de situació i s'està interpretant malament, se n'està fent un gra massa i el resultat és que les anàlisis militars occidentals erren, cosa que tractant-se de guerra pot provocar errors fatals. En el discurs del general Gerasimov El valor de la ciència en la predicció, considerat fundacional, el general afirma que les intervencions humanitàries, l'ús de forces especials, el finançament de moviments democràtics i el desplegament de mercenaris i representants són característiques d'una doctrina nord-americana de la guerra indirecta. Talment, el que es diu a mitjans occidentals sobre els russos. En aquest article es fa una descripció de diverses accions russes durant el conflicte Ucraïnès per l'èxit de les quals l'autor considera que no va ser imprescindible l'ús de tàctiques ni mitjans no militars.

Font: Russia's Perception Warfare, Lieutenant-Colonel A.J.C. Selhorst MMAS BEng, Militaire Spectator 2016

Discurs El valor de la ciència en la predicció, general Gerasimov (2013, català)

Discurs Reflexions sobre el futur militar, general Gerasimov (2019, català)

Segona part: Això només se li acut a Rússia

Tercera part: La guerra és una arrel, no una branca, del capital