El segle XV, mentre Erasme de Rotterdam rumiava les bases del pensament lliure forjant les bases del Renaixement i Joana d'Arc liderava als francesos contra els anglesos a les acaballes de la Guerra dels Cent Anys, a l'est d'Europa, al sud de l'actual Romania i fent frontera amb l'Imperi Otomà, en un principat anomenat Valàquia, més de dues vegades més gran que Catalunya, regnava el voivoda (príncep) Vlad III, anomenat Vlad Tepes (l'Empalador) o Vlad Draculea, nascut el novembre o desembre de 1431 a la ciutat transsilvana de Sighișoara. La casa on va néixer encara existeix.

Posteriorment famós per haver inspirat el Dràcula de Bram Stoker, aplicava al seu poble un estricte codi moral i es diu que entre 40.000 i 100.000 persones varen morir empalades per ordre seva. De caràcter fosc i depressiu, nascut en una família de tradició catòlica, Vlad Draculea va ser obligat a educar-se en l'Islam en la seva preadolescència per motius polítics i la seva vida va girar entorn de la disputa pel tron de Valàquia, un joc geopolític mortal contra amenaces interiors i exteriors on qualsevol podia ser un aliat però de segur mai un amic. Potser el príncep era més conscient que ningú dels perills que l'envoltaven, així com de les seves debilitats, i ho va resoldre amb els actes extrems que se li atribueixen. Potser va ser una personalitat malalta i realment gaudia d'aquests actes. Va ser un heroi, com se'l considera en el seu país natal, o un malvat? El 1410 el rei d'Hongria, Segimon, es va convertir en emperador del Sacre Imperi Roma germànic i va fundar una confraria secreta de cavallers encarregada de defensar el cristianisme i l'imperi contra els turcs otomans: l'Ordre del Drac, identificada per l'emblema heràldic d'un drac ourobouros (el cap i la cua units) amb una Creu de Sant Jordi a l'esquena, sobre les ales. El pare de Vlad Tepes, Vlad II, home prudent, va ser acceptat a l'ordre el 1413 pel seu valor lluitant contra els turcs. Des d'aquell moment va lluir l'emblema i posteriorment, quan va governar Valàquia, va fer encunyar monedes amb el mateix símbol. Vlad II va ser anomenat Vlad Dracul (el drac o el dimoni) i el seu fill Vlad Draculea (el sufix ulea vol dir fill de en romanès). Un mot prou amenaçador de cara a amics i enemics.

Context geopolític

Valàquia es trobava al ben mig de les dues potències de l'època: Hongria, al nord-est, i l'Imperi Otomà al sud. Gairebé durant mil anys Constantinoble (Istanbul a l'actual Turquia) va ser el principal bastió fronterer del cristianisme i de l'Imperi Romà d'Occident o Bizantí, impedint l'expansió de l'Islam cap a Europa. Quan Constantinoble va caure el 1453 davant el sultà Mehmed II El Conqueridor tota la cristiandat es va veure amenaçada. El Regne d'Hongria va assolir aleshores la defensa de la fe cristiana.

Qui governes Valàquia, doncs, es veia obligat, en primer lloc, a reconèixer i apaivagar aquests dos imperis per poder mantenir la independència, sovint formant aliances amb un o altre segons qui servis millor als interessos propis. A Romania es considera que Vlad Draculea va tenir èxit plantant cara als turcs otomans garantint la llibertat del poble, tot i que durant un temps breu.

En segon lloc, havia d'afrontar el problema successori al tron de Valàquia. Tot i que el títol dominant era un dret de naixement estava lluny de ser garantit. Els boiars, nobles terratinents rics, eren els encarregats de triar el voivoda d'entre els membres de la família reial. Sovint la successió s'aconseguia amb subterfugis i violència. L'assassinat i derrocament del regent era prou habitual. Tant Vlad Draculea com el seu pare varen assassinar rivals per accedir al tron. El seu llinatge s'havia escindit en dues parts després de Mircea El Vell (avi de Vlad) i la majoria de lluites pel tron es varen desenvolupar entre aquestes dues faccions.

Vlad II va intentar trobar un terme mitjà entre els seus dos poderosos veïns. Oficialment, vassall d'Hongria, també es veia obligat a pagar tribut al sultà de l'Imperi Otomà. El 1442 els turcs varen intentar prendre Transsilvània i Vlad II es va intentar mantenir neutral, cosa sorprenent si tenim en compte que pertanyia a l'Ordre del Drac. Els turcs varen ser rebutjats i els hongaresos, enfadats amb Vlad, el varen obligar a abandonar Valàquia amb la seva família. Un any més tard va tornar, amb suport dels turcs, que varen exigir l'enviament anual d'un contingent de nens per unir-se als geníssers del sultà. El 1444 Vlad Dracul va enviar als seus fills menors Vlad III, de tretze anys, i Radu (el Guapo) a Adrianòpolis (Edirne, Bulgària) com a ostatges i garantia de bona voluntat. Vlad Draculea va rebre una educació turca fins a 1448.

El mateix 1444 Hongria va llençar la Campanya de Varna, dirigida per Janos Hunyadi, per forçar els turcs fora d'Europa. Hunyadi va recordar a Vlad II el seu compromís amb l'Ordre del Drac i com a vassall d'Hongria, però aquest, potser temen per la vida dels seus fills en mans del sultà, va enviar a la batalla al seu fill gran Mircea. La campanya va ser un fracàs. Janos Hunyadi va aconseguir escapar i des d'aleshores va tenir una amarga hostilitat contra Vlad Dracul i Mircea, que varen ser assassinats el 1447. Sembla que Mircea va ser enterrat viu pels boiars i els rics comerciants saxons de Târgovişte. Aquesta serà la raó de la venjança de Vlad Draculea contra els boiars quan arribi al poder. Un candidat d'Hunyadi va ocupar el tron de Valàquia.

Assabentats de la mort de Vlad II els turcs varen alliberar Vlad Draculea donant-li suport com a candidat al tron. El 1448, amb només disset anys, Vlad III va ocupar el tron de Valàquia durant dos mesos i va ser obligat a fugir per Janos Hunyadi, però el successor, Vladislav II, es va posicionar inesperadament a favor dels turcs. Janos, revertint la seva decisió, va permetre que Vlad III tornés a les antigues terres del seu pare, Transsilvània, per esperar l'ocasió de recuperar Valàquia. El 1453 Constantinoble va caure en mans otomanes. El 1456 Hunyadi envaeix Sèrbia mentre, simultàniament, Vlad Draculea envaïa Valàquia. Hunyadi va morir a la batalla de Belgrad i el seu exèrcit va ser derrotat, però Vlad va aconseguir matar Vladislav II i recuperar el tron.

Els anys 1456-1462 varen ser l'etapa principal de Vlad III com a monarca de Valàquia. Durant aquest període va instituir lleis molt estrictes, va mantenir una ferma oposició als turcs i va començar el regnat del terror per empalament.

L'empalament

Vlad Draculea, com a personatge històric, és conegut sobretot per la seva inhumanitat i crueltat amb els seus enemics i els que transgredien les seves lleis. El seu mètode preferit per torturar i assassinar era l'empalament: lent i dolorós, la persona condemnada pot trigar fins a dos dies a morir.

Una de les maneres de fer-ho consistia a lligar un cavall a cadascuna de les cames de la víctima, que es mantenien separades per molt que lluites. Després, una estaca despuntada i greixada s'introduïa lentament i gradualment al cos a través del recte fins a sortir per la boca, el pit, l'abdomen o un altre orifici corporal, segons la voluntat de Vlad. L'estaca havia de ser despuntada perquè si estava afilada podia matar a la persona ràpidament. Fins i tot els infants podien ser condemnats.

Els empalats es col·locaven en diferents patrons segons l'objectiu, per exemple com a cercles concèntrics al voltant d'una ciutat assetjada. L'alçada de les llances indicava la importància de l'estatus civil o militar de la víctima, com més important més alta era la llança. Els cadàvers en descomposició es podien deixar penjats durant mesos. Les cròniques expliquen que una força d'invasió turca va girar cua en trobar-se milers de cadàvers podrits a les ribes del Danubi i el mateix Mehmed II, guerrer i conqueridor de Constantinoble, va tornar horroritzat en veure uns 20.000 turcs empalats als afores de Târgovişte, en el que es va anomenar el Bosc dels Empalats.

Estratègia militar

L'objectiu d'accions com el Bosc dels Empalats sembla haver estat un precursor de les tàctiques de xoc i temor emprades en conflictes més moderns i pensades per trencar la moral de l'enemic. Els líders romanesos de l'època sempre eren superats en nombre pels seus poderosos enemics i, en conseqüència, varen desenvolupar tècniques per anul·lar aquest desavantatge. Per exemple, aprofitant els ports de muntanya, la boira, els aiguamolls i els atacs sorpresa, evitant sempre el camp obert. Avui en dia aquest conjunt de tàctiques s'anomenen guerra asimètrica.

L'estructura principal de l'exèrcit valac incloïa unitats de cavalleria, infanteria i artilleria i es dividia en el Petit Exèrcit (10.000 – 12.000 soldats formats per nobles, els seus fills i cortesans) i el Gran Exèrcit (40.000 soldats, principalment mercenaris). El voivoda el dirigia i anomenava els comandants. Els camps dominaven la geografia del territori, per la qual cosa les unitats principals eren la cavalleria pesant i la lleugera.

En una hipotètica batalla asimètrica primer Vlad hauria replegat les tropes per evitar combats a camp obert. Seguidament, hauria enviat homes a cremar els pobles i els camps propers, el fum i la calor podien frenar l'avanç de l'enemic. També haurien deixat animals i cadàvers morts i haurien enverinat les fons d'aigua potable amb aquests mateixos animals. Tot això podia provocar greus problemes d'abastiment a l'enemic si no tenien una logística ben preparada. A continuació, hauria enviat la cavalleria lleugera a assetjar els flancs de l'enemic nit i dia fins a desembocar en una trobada directa en la qual es podia donar un de tres escenaris: l'exèrcit valac escull la ubicació, un atac sorpresa o la lluita es desenvolupava en terreny desfavorable a l'enemic.

El destí dels boiars i la política interna

Sovint els empalaments eren massius. El dia de Sant Bartomeu, a Brasov, Transsilvània, varen ser empalats 3.000 mercaders i boiars, fet retratat en una famosa litografia on es veu Vlad Draculea gaudint d'un àpat envoltat d'un bosc de víctimes. El 1640 a Sibiu, també a Transsilvània, es varen empalar 10.000 persones.

Tot i que l'empalament era el mètode d'execució preferit el voivoda no n'excloïa d'altres. Arrencar ungles i ulls, amputar extremitats, exposar al dur sol de l'estiu o a l'igualment dur fred de l'hivern i a les bèsties salvatges, tallar nassos, estrangular, cremar en viu, tallar orelles, mutilar òrgans sexuals (més aplicat a les dones), bullir i pelar... i la llista continua. Malgrat això, i que ningú es trobava a resguard de la ira o caprici de Vlad III: homes, dones, nens, senyors, dames, fins i tot ambaixadors de països estrangers, la gran majoria de víctimes varen ser comerciants i boiars, als que menyspreava per haver matat al seu pare i al seu germà.

El regnat de terror de Vlad Draculea va començar tan bon punt va ocupar el tron de Valàquia: la seva prioritat era venjar la mort del seu pare i germà. Va organitzar una festa de Pasqua a Târgovişte per a nobles, boiars, i les seves famílies, molts dels quals havien jugat un paper important en el derrocament d'anteriors voivodes. Tots els assistents a la festa havien presenciat no menys de set regnats, cosa que és un bon indicador de la longevitat dels regents de l'època comparada amb la de la resta de nobles. Quan la festa va començar tots els presents varen ser arrestats, els més grans empalats allà mateix i la resta portats al nord de la ciutat, a l'enclavament on s'aixecaria el castell de Poenari. Allà varen ser obligats a treballar en condicions d'esclavatge. Es diu que varen treballar tant que la roba se'ls esmicolava i havien de continuar nus. Gairebé cap va sobreviure.

Vlad III va solidificar la base del seu poder eliminant els boiars conspiradors. Els va eliminar sistemàticament i els va substituir per homes de classes mitjanes i baixes, promovent-los a nous càrrecs i assegurant-se la seva lleialtat pel nou estatus de vida que els concedia. També va imposar una moral estricta al seu poble, i en fer-ho encara va cometre més atrocitats. La castedat femenina era una de les seves obsessions. En un dels casos coneguts els pits d'una dona varen ser extirpats, li varen arrancar la pell i la varen travessar amb un pal per aixecar-la a la plaça de Târgovişte com a avis per navegants. Exigia honestedat i treball dur. Qualsevol persona atrapada fent trampes als clients del mercat seria inevitablement empalada i exposada al costat dels delinqüents.

Fugint de la captivitat otomana i hongaresa

La defensa del territori contra els turcs otomans va tenir un cert èxit, però va durar poc. Les tropes valaques tenien pocs recursos per enfrontar l'Imperi Otomà i els aliats hongaresos, ara dirigits per Matthias Corvinus, fill de Janos Hunyadi, varen fer pocs esforços per ajudar.

El 1462 Vlad es va veure obligat a fugir dels turcs invasors. Es diu que la seva dona, espantada pel risc de caure en mans dels otomans, es va llençar des d'una torre del castell de Poenari al riu Arges. Vlad va aconseguir escapar fugint per un passatge secret i es va refugiar a les muntanyes de Transsilvània, on va demanar ajuda a Corvinus. Aquest, immediatament, el va fer arrestar acusant-lo falsament de traïció i va ser empresonat a Visegrád, Hongria. No està clar quant de temps va restar presoner. Tanmateix, quan va recuperar el tron el 1476, el seu fill gran tenia deu anys, per la qual cosa és probable que se li oferís alguna mena de llibertat el 1466, quatre anys després de ser tancat. Aquest temps el va aprofitar per tornar-se a guanyar el favor de Corvinus i es va tornar a casar amb un membre de la família reial, que podria ser la germana de Corvinus tot i que no s'ha confirmat. Va tenir dos fills.

Segons la literatura russa, que normalment presenta una imatge favorable de Vlad Draculea, durant els temps que va passar en captivitat es distreia capturant ocells i ratolins que mutilava i torturava. Fins i tot es fabricava petites llances per empalar-los.

Mentrestant, a Valàquia, l'ocupant del tron era el seu propi germà Radu el Guapo, que havia instal·lat una posició política pro-otomana. Els hongaresos, òbviament, no hi estaven gens d'acord i varen considerar Vlad un mal menor. Aquest, sembla ser, es va convertir al catolicisme en un altre intent per apaivagar als seus captors, que el varen alliberar el 1476 amb l'esperança de restaurar-lo al tron del seu país.

La mort

Quan Vlad va estar preparat per recuperar el tron el seu germà Radu ja era mort. És probable que fos executat per ordre d'Esteve III de Moldàvia, el Gran. Radu va ser substituït per un membre del clan rival del de Vlad, Basarab el Vell. En sentir notícies de l'arribada de les forces de Vlad, combinades amb l'exèrcit del príncep Stephen Bathory de Transsilvània, Basarab va fugir sense ni presentar batalla. Vlad va tornar a ocupar el tron, però els homes de Bathory varen marxar deixant-lo mal equipat per enfrontar el gran exèrcit turc que entrava a Valàquia. Només disposava d'uns 4.000 homes.

El desembre de 1476, prop de Bucarest, lluitant contra els turcs, Vlad Draculea va ser assassinat. No està clar com va morir. Algunes fonts diuen que al costat de les seves tropes, d'altres, assassinat per nobles boiars. Fins i tot que va ser mort accidentalment pels seus propis homes. El seu cap va ser tallat i enviat al seu antic enemic, el sultà Mehmet. Actualment es desconeix on reposen les seves restes.

La llegenda

Han sorgit un munt d'històries anecdòtiques que accentuen i amplien la llegenda de Vlad Draculea. La primera, i potser la més famosa, és la llegenda de la Copa D'Or. Vlad exigia als seus súbdits honestedat i ordre. Els lladres amb prou feines s'atrevien a operar dins les seves fronteres, per què el càstig era la mort. Per demostrar fins a quin punt el crim havia sigut erradicat del seu reialme, Vlad va col·locar una copa d'or en un dels pous d'aigua de Târgovişte. Ningú va tocar-la mai durant tot el seu regnat.

Una altra preocupació del voidova era que tots els súbdits contribuïssin d'alguna manera significativa al bé del país. Li va cridar l'atenció l'increment de rodamons, sense llar i captaires i va fer una proclama convidant-los a tots a Târgovişte per fer una gran festa on ningú passaria gana. Quan la gent arribava a la ciutat se'ls dirigia a una gran sala on podien beure i menjar fins a atipar-se. Cap al tard, Vlad es va presentar davant la multitud i va preguntar Què més voleu? Voleu estar sense preocupacions, sense manca de res en aquest món? Òbviament tothom va respondre afirmativament. Vlad va sortir del vestíbul, va fer tancar les portes i va ordenar cremar la sala. Preguntat sobre el perquè, va respondre que ho havia fet Per tal que no representin més càrrega pels altres homes i que ningú sigui pobre al meu regne.

En una altra ocasió un comerciant estranger, assabentat de la duresa de Vlad contra els lladres, va deixar el seu carretó a la nit al carrer, amb mercaderies i diners. L'endemà es va adonar sorprès que li havien robat 160 ducats i es va anar a queixar. Vlad va ordenar al tresorer que li retornes els diners, però que n'afegís un ducat. A continuació va emetre una proclama als ciutadans perquè lliuressin el lladre amb els diners o cremaria la ciutat. El dia següent el comerciant es va trobar els diners del tresor reial al carretó i, en adonar-se que n'hi havia un de més, va tornar a la cort per informar i tornar-lo. Vlad li va dir que, si no ho hagués fet, s'hauria reunit amb el culpable, ja capturat, empalat a la plaça del poble.

El dia de Sant Bartomeu del 1459, com s'ha explicat abans, Vlad va construir el seu escenari Bosc dels empalats als afores de Brasov, a Transsilvània. Enmig del turment humà, la pudor i la mort, va convidar a tots els boiars i nobles de la zona sopar amb ell en un banquet. Un home es pinçava el nas per no sentir la pudor de sang i budells mentre intentava menjar. Vlad va ordenar que fos empalat amb l'estaca més alta de totes, per tal que estigues per sobre de l'olor que tant l'ofenia.

Malgrat la seva reputació de crueltat, sembla que Vlad no li era indiferent a les dones. A Târgovişte tenia una mestressa que l'estimava malgrat que els seus estats d'ànim eren foscos i depressius i feia tot el possible per complaure'l. Un dia especialment malhumorat se li va acudir intentar alegrar-lo dient-li que estava embarassada d'ell. Vlad va ordenar examinar-la i, veient que havia mentit, la va esbudellar des de l'engonal fins al pit deixant-la morir amb la màxima agonia.

Les anècdotes també arriben a les relacions internacionals. Dos ambaixadors varen ser cridats a la cort a Târgovişte. El protocol exigia treure's el barret davant la presència del voivoda com a mostra de respecte. Tanmateix, els dos ambaixadors varen optar per no fer-ho. Vlad va ordenar que els hi clavessin els barrets al cap. Aquesta pràctica no estava exempta de precedents, ja ho havien fet altres prínceps i monarques d'Europa de l'Est. Potser seria bo de preguntar-se per les raons de no treure's el barret en aquestes circumstàncies.

Al servei del rei hongarès, Matthias Corvinus era un noble polonès anomenat Benet de Boithor. Va visitar la capital Târgovişte el setembre de 1458. Un vespre, durant el sopar, Vlad va fer col·locar una llança daurada davant del convidat i li va preguntar per què creia que ho havia fet. El polonès va arriscar la sospita que algú havia ofès al voidova. Vlad assentir i Benet va respondre que, si d'alguna manera l'havia ofès, fes amb ell el que cregués convenient, i si mereixia morir que així fos. Vlad, content, el va informar que si hagués contestat alguna altra cosa hauria estat empalat immediatament i el va omplir de regals.

I per acabar, dos monjos estrangers varen visitar el palau de Vlad, que els va mostrar tota una sèrie d'empalats i en va demanar la seva opinió. L'un, adulador, li va dir que ell era l'anomenat per Déu i que era aquí per castigar a la gent pels seus pecats. L'altre monjo, més directe, va dir que s'equivocava castigant tan cruelment a la gent. Vlad va fer empalar a l'adulador i va recompensar al seu company pel seu coratge i integritat.

Traducció lliure: Owlcation. Vlad Tepes: Tyrant or Misunderstood?

El terme trames negres té un origen ben determinat inicialment relacionat amb l'activitat terrorista neofeixista durant els anys de plom a Itàlia (1960 ~ 1980), independentment de l'ús que se'n pugui fer en relació amb conspiracions per blanquejar diners o d'altres, igual que cinquena columna no té res a veure amb el grup de resistents contra invasors aliens reptilians d'una antiga sèrie de ciència-ficció kitsch. Va ser l'època dels assassinats de Brabant (mai aclarits), la matança de Bolonya, el segrest d'Aldo Moro, els escamots de la xarxa Stay Behind i, en general, la confrontació al carrer entre diverses tendències polítiques i interessos globals empesos per la hipòtesi que l'increment de la tensió els afavoria.

L'expressió va aparèixer cap al 1972 quan Giorgio Fredda i Giovanni Ventura van ser detinguts com a presumptes implicats en l'atemptat a la Banca d'Agricultura de Milà. Anteriorment, per unir sota un mateix denominador els atemptats, intents de cop d'estat, manifestacions i proclames neofeixistes, s'havien provat altres termes —pista negra, conspiracions eversives, etc. Per descobrir l'inici de tots aquests afers ens hem de remuntar a 1960-61 quan l'OAS feia estralls tant a Algèria com a la metròpoli. En aquells anys els neofeixistes italians pretenien col·laborar activament amb els seus camarades francesos, compromesos en aquells moments en una dura lluita armada. L'OAS mantenia contactes amb desenes d'organitzacions i governs i estava composta per diverses tendències ideològiques. A la llarga tots aquests contactes van afavorir l'entrada a les seves files de provocadors i agents d'intel·ligència de tal manera que molts estats van decidir jugar la carta de l'OAS discretament mentre oficialment donaven suport a De Gaulle, com l'Estat d'Israel que, d'una banda, contactava amb l'OAS-CNR i per l'altra donava suport polític a De Gaulle. Diverses organitzacions juvenils de caràcter extraparlamentari (Ordine Nuovo, Avanguardia, Forza Nazionale Giovanile...) van organitzar pintades, manifestacions i mítings de suport als neofeixistes de l'OAS. Un triomf dels ultres francesos hauria precipitat un canvi en la correlació de forces a l'Europa Occidental que sens dubte hagués afavorit els extremistes. Era lògic, doncs, que els ultres italians els hi donessin suport. La premsa, especialment la premsa socialista i comunista va descobrir (després es va veure que era un muntatge) en tots aquests moviments un nonat cop d'estat.

Els oficials de l'OAS, anomenats soldats perduts, la majoria d'ells procedents de l'Escola de Guerra Psicològica de Philipeville, estudiosos tots de les tècniques de guerra revolucionària que s'havien aplicat contra ells a Indoxina i a Algèria, van conscienciar als neofeixistes de la necessitat de continuar lluitant però emparats amb una tècnica. Fruit d'això va ser la revolta de Reggio Calabria (1970-71), que responia precisament al plantejament revolucionari estudiat pels oficials de l'OAS.

Més importància tindrien els successos de 1967, que varen marcar l'inici de la implicació de les forces de centreesquerra en l'estratègia del terror. A mitjans d'any el setmanari filocomunista L'Espresso va publicar un article denunciant les fosques maniobres del cap de l'Estat Major i del SIFAR (Serveis d'Informació de les Forces Armades), general Giovanni de Lorenzo, un conegut oficial de l'exèrcit que no dissimulava les seves simpaties vers el Partit Democràtic d'Unió Monàrquica, i membre de la lògia maçònica Propaganda Dos, que apareix molt sovint en la història de les trames negres.

El SIFAR tenia atribucions més enllà de les purament militars: es tractava de l'agència d'informació amb més àmplies ramificacions en la vida política italiana. Fundat el 1948, va obtenir immediatament el suport de la CIA, a l'abric de la qual es van formar els seus primers quadres. A poc a poc va anar ampliant les seves àrees d'interès, sobrepassant aviat les seves funcions estrictament militars. En el moment de la seva dissolució havia elaborat informes personals sobre 150.000 ciutadans italians: costums, enumeració d'amants en actiu, tares psicològiques, fraus financers, petites multes impagades, aspectes vergonyosos o tèrbols en general.

El 1966, davant el desordre creixent, dels constants èxits electorals dels grups esquerrans i de la desintegració dels partits no-marxistes, el general va pensar a forçar una situació crítica que desemboqués en un pronunciament militar clàssic per constituir un estat de tipus gaullista, és a dir presidencialista i amb una forta concentració de poders a les mans d'un sol home. Recolzat en les seves fonts d'informació, va tractar d'establir contactes amb personalitats disconformes amb el rumb de la política italiana i que eventualment podrien estar interessades. Però, tot i moure's bé en ambients militars i industrials, no va poder evitar que una part del propi SIFAR es posés en alerta i desbaratés els seus plans mitjançant l'entrega d'un dossier a la revista L'Espresso. Com tota conspiració, en ser desvelada es va dissoldre. De Lorenzo va denunciar la falsedat de les acusacions i va demandar judicialment Eugenio Scalfari i Lino Jannuzzi, periodistes de L'Espresso, que van ser condemnats (posteriorment serien diputats del Partit Socialista Italià). La llei va donar la raó a de Lorenzo, tot i que faltaven proves tangibles, però n'hi havia prou per al govern de centreesquerra per dissoldre el SIFAR i destituir al general. El SID va venir a substituir-lo, proveït d'idèntiques missions i amb el mateix personal que abans havia servit a de Lorenzo, depurat només lleument.

Fins aquí els feixistes havien estat els amos de les trames negres, a partir d'ara el poder —centreesquerra— veuria en el terrorisme i en les amenaces reals o suposades de cop d'estat, excuses tant per justificar la seva política com per explicar convincentment els seus errors (~1969). El centreesquerra estava gestant l'estratègia de la tensió, creada pels seus antagonistes, que consisteix essencialment a traspassar les relacions i contradiccions entre les forces socials, polítiques i econòmiques a una mera disputa sobre l'ordre públic contra el terrorisme. S'estava descobrint a principis dels anys 70 la utilitat del terrorisme com a arma política que decantaria una conjuntura cap a un costat o l'altre de la balança si sobre ella s'aplicava, acuradament emmascarat i dosificat, el terrorisme polític. Tanmateix, el terme ha arribat fins avui en dia aplicant-se únicament a conxorxes i accions d'origen ultradretà i neofeixista.

Avui l'ús de la violència de nivell militar (alguns en diuen cinètica) als carrers, amb morts i ferits, ha quedat descartada per la majoria de forces polítiques, que la consideren contraproduent, però les tensions s'han desplaçat cap a un altre escenari: les xarxes socials. Aquestes mateixes forces polítiques han après a decantar la balança difonent el seu ideari populista i a polaritzar l'opinió pública aplicant pressió allà on els convé per provocar amenaces que reagrupin als seus i captin nous activistes, amb l'ajuda inestimable de les tècniques d'extracció de dades i modificació de la conducta de les empreses del ram. Això s'ha vist molt clar amb la difusió de teories de la conspiració durant la pandèmia de la COVID, que, rascant una mica, ens adonarem de com beneficien a certs grups econòmics tradicionalment alineats amb sectors políticament dretans o directament ultres.

Font:

L'ofensiva neofeixista (castellà). Ernesto Cadena. Acervo 1978.

Lliuraments:

Trames negres: L'operació antivacunes als Estats Units – la xarxa Koch

Trames negres: L'operació antivacunes als Estats Units – la xarxa Kennedy

Trames negres: L'operació antivacunes al Regne Unit – la xarxa HART

Trames negres: Danys col·laterals – el suïcidi de la Dra. Kellermayr

Trames negres: Danys col·laterals – professionals mèdics assetjats

Trames negres: Espanya i Llatinoamèrica – la xarxa Atlas

Un llibre que s'ha de regalar. El va escriure Jaron Lanier, informàtic, compositor de música clàssica, col·leccionista d'instruments rars (en té més de mil) i pioner en la realitat virtual. El 1985 va abandonar Atari i va fundar la primera companyia que va vendre ulleres i guants de realitat virtual. Ha treballat en aplicacions d'Internet2, com a científic visitant a Silicon Graphics i altres universitats. Ara treballa per a Microsoft Research com a científic interdisciplinari. Ha rebut un munt de guardons i el 2010 va ser anomenat una de les 100 persones més influents del món per la revista Time.

La seva bibliografia consta de cinc títols on expressa les seves idees i critiques sobre la manera que s'estan desenvolupant els usos de la xarxa, el totalitarisme cibernètic (la tendència a tractar als humans com ordinadors biològics), la saviesa col·lectiva (la ment ruc), l'expropiació de codi i contingut obert, l'exclusió de la classe mitjana de les economies en línia o la realitat virtual. El 2018 va publicar Deu arguments per suprimir els vostres comptes de xarxes socials ara mateix on amb un to lleugerament irritat, però sense perdre el bon humor explica 10 motius per abandonar les xarxes socials gestionades per empreses amb ànim de lucre. Per concretar de què està parlant l'autor anomena INCORDI a aquestes xarxes i les empreses que les gestionen. La raó 9 és especialment esfereïdora. Les raons que exposa són:

Estàs perdent el lliure albir

El procés essencial que permet que les xarxes socials guanyin diners i que, al mateix temps, provoca danys en la societat és la modificació de la conducta. Aquesta modificació de la conducta comporta tècniques metòdiques que alteren els patrons de comportament en animals i persones, i, si bé es pot emprar per tractar addiccions, també serveix per crear-les.

Renunciar-hi és la millor manera de resistir a la bogeria del nostre temps

El problema no és el telèfon intel·ligent [...] el problema no és internet [...] Hi ha alguna cosa concreta relacionada amb la tecnologia que és tòxica fins i tot en petites dosis. [...] La qüestió és, en part, que tots portem dispositius susceptibles de fer-se servir per modificar la conducta. [...] La qüestió no és només que els usuaris s'amunteguin en entorns virtuals que treuen el pitjor de cadascú. No només que tant de poder estigui concentrat en un reduït grup de persones [...] La qüestió és quan tots aquests fenòmens estan impulsats per un model de negoci basat a trobar clients disposats a pagar per modificar el comportament d'altres persones.

Les xarxes socials t'estan convertint en un idiota

[...] un addicte a INCORDI acaba sent extraordinàriament sensible a l'ofensa, com si estigués desitjant veure's embolicat en una baralla. Els addictes també es tornen agressius, tot i que senten que actuen així per necessitat. Han de triar entre ser víctima o agressor. Fins i tot els addictes a INCORDI simpàtics i triomfadors, com els principals influencers a les xarxes socials, reconeixen que no han de ser gaire amables amb els altres, ja que això és una mostra de debilitat en una peixera tan competitiva. Per guardar les aparences, un ha de ser líder més que seguidor.

Les xarxes socials soscaven la veritat

La capacitat dels humans per gaudir dels luxes moderns, com la disminució de mortíferes epidèmies, alhora que rebutgem, tan sols temporalment, els beneficis de les veritats que tant d'esforç va costar assolir, reflecteix el lluny que hem arribat com a espècie tecnològica. Alguns podem permetre'ns breument suposar que la gent no emmalaltirà sense vacunes, com si la salut fos el nostre estat natural.

Les xarxes socials buiden de contingut tot el que dius

[Els] casos extrems es produeixen únicament perquè, segons les regles del joc INCORDI, desconeixem el context en què expressem qualsevol cosa i no disposem d'una manera fiable de saber com se li presentarà a una altra persona.

Les xarxes socials destrueixen la teva capacitat d'empatitzar

S'han reduït les mides de l'espai públic i, en general, els àmbits comuns han perdut vitalitat.

Les xarxes socials et fan infeliç

No m'agrada que un programa porti el compte de si tinc més o menys amics que altres persones, de si a la gent li agrada o no, o de si soc d'alguna manera millor o més interessant, de si és més probable que em faci ric o de qualsevol altra cosa. Els algoritmes d'INCORDI han de col·locar-nos en categories i classificar-nos per poder fer qualsevol cosa mínimament incordiant.

Les xarxes socials no volen que tinguis dignitat econòmica

Ara, si algú aporta coneixement, creativitat i experiència al món, ha de saber que tard o d'hora INCORDI canalitzarà el seu valor a través d'un servei al núvol —probablement, un servei de suposada IA— i el despullarà de la seva seguretat econòmica, encara que les dades que generi no hagin deixat de ser necessàries.

Les xarxes socials fan impossible la política

Una de les majors catàstrofes humanitàries a tot el món [...] és la greu situació dels rohinyà a Myanmar. Es dona la circumstància que aquesta crisi va coincidir amb l'arribada de Facebook, que de seguida es va omplir de publicacions brutes dirigides contra els rohinyà. Alhora, les mentides virals sobre segrestos de menors, principalment per WhatsApp, han desestabilitzat regions d'Índia. Segons un informe de Nacions Unides, les xarxes socials han estat també, en sentit literal, una arma enormement mortífera al Sudan del Sud a causa de les publicacions escombraries.

INCORDI guanya diners quan la gent està irascible i obsessionada, dividida i enfadada [...] INCORDI és una maquinària per llançar porqueria. Transforma l'organització sincera en cínica disrupció. És una estafa intrínsecament cruel.

Les xarxes socials avorreixen la teva ànima

La IA és una fantasia, un conte sobre el nostre codi. És, a més, una tapadora per ocultar enginyeria destralera. Dona menys feina fer un programa suposadament d'IA per personalitzar un fil de contingut que crear una bona interfície d'usuari que permeti als usuaris temptejar i millorar a la seva manera el que veuen; i això es deu al fet que la IA no té criteris objectius d'èxit.

Es pot descarregar aquí en castellà. La resta de títols es poden trobar també en diversos idiomes.

Independentment de si la guerra hibrida és un informe de situació amb propostes per aprofitar-la a favor o una doctrina, resulta del tot evident que el ciberespai ja és de ple dret un espai econòmic ocupat on es provoquen i dirimeixen tensions en l'àmbit militar. Internet va néixer els anys 60 sota tutela militar (ARPANET, se'n va lliurar (aparentment) durant els 80, i en el segle XXI hi torna (el 2009 es va crear l'US Cyber Command, que va declarar el ciberespai com a domini militar equivalent a terra, mar, aire, i l'espai exterior). Tanmateix, si considerem que la guerra i la cosa militar són el gresol on el capitalisme desenvolupa i posa a prova les tècniques i automatismes que li calen per assolir el seu objectiu de creixement indefinit, se'ns farà evident que és un fals alliberament. Karl Marx va anotar en els Grundisse la idea, mai represa, que

la guerra es va desenvolupar abans que la pau; determinades relacions econòmiques com el treball assalariat, la maquinària, etc. es varen desenvolupar abans, a causa de la guerra i en els exèrcits, etc., que a l'interior de la societat burgesa. Les relacions entre forces productives i les relacions d'intercanvi són especialment intenses a l'exèrcit

El capital es renova periòdicament amb revolucions tecnològiques que augmenten la productivitat, obren mercats, superen estancaments i disminucions de les taxes de benefici, destrueixen velles indústries i en creen de noves. L'aparició de la ciberguerra és una manifestació de trets del mercat mundial no reconeguts en el discurs neoliberal de la globalització, com la profunda agressivitat i destructivitat intrínseca d'un ordre basat en la competència, la privatització i cada cop més maquinista.

Les llavors de la modernitat capitalista es poden trobar al segle XVI durant la revolució en els afers militars amb el descobriment d'armes de foc, que exigia fabricació a gran escala i exèrcits permanents de soldats pagats: els primers treballadors assalariats. Els vaixells de guerra del segle XVIII no eren només vehicles marítims d'expansió mercantil sinó que varen proporcionar un prototip per a l'organització disciplinada de mà d'obra a les fàbriques. La producció d'artilleria i armes segons requisits estandarditzats durant la Guerra Civil als EUA va ser un precedent per l'adopció industrial i militar de la tecnologia cibernètica.

La guerra esdevé ciber el 1945, molt abans que en altres esferes del capital. Això també significa que l'arrel de la cibernètica no és només la geopolítica sinó també el conflicte de classes. El desenvolupament dels ordinadors per part dels Estats Units i els seus aliats va ser impulsat inicialment per la lluita contra el feixisme, però aquesta força institucional propulsora va canviar molt ràpidament per enfrontar-se amb l'antic aliat de la guerra, l'URSS. És durant la Guerra Freda quan el ciber entra realment en guerra, incubat dins del triangle de ferro dels interessos militars, corporatius i acadèmics als Estats Units, sobre el qual ja va alertar Eisenhower.

La cibernètica també va trobar el seu camí als camps de batalla calents de la Guerra Freda, les baixes de la qual es comptabilitzen per milions. L'operació Igloo White a Vietnam va ser una important operació per evitar l'abastiment del Vietcong, sembrant la ruta Ho Chi Minh amb sensors de moviment comunicats amb una sala de control secreta a les selves de Tailàndia on tècnics d'IBM processaven un flux de dades dubtoses als superordinadors de l'època per ordenar atacs aeris contra combois de tropes o pagesos mal identificats. La mateixa IBM que havia col·laborat amb els nazis durant la Segona Guerra Mundial. Per entendre molt clarament l'enfocament i la fe que es tenia en l'època sobre l'aplicació de principis i tecnologia cibernètica als camps de batalla es molt aclaridor el documental Fog of War, on el secretari de defensa d'EUA durant el conflicte amb Vietnam, Robert McNamara, explica com pretenien quantificar-ho, tabular-ho i informatitzar-ho tot.

El perill de guerra nuclear també va originar Internet. Paul Baran, empleat de la corporació RAND, va desenvolupar la idea de la commutació digital de paquets per mirar de garantir la supervivència de les comunicacions militars enmig d'una guerra nuclear. Des de 1945 a 1975 totes les característiques de les armes nuclears modernes es van dissenyar utilitzant molts dels dispositius de processament de dades dels Estats Units, el desenvolupament de la tecnologia informàtica va ser impulsada pel programa d'armes nuclears.

Les noves generacions d'armes nuclears desplegades per l'administració Reagan, com els míssils creuer, basats en els míssils balístics intercontinentals de l'arsenal dels submarins Trident, i els sistemes Star Wars de la Iniciativa de Defensa Estratègica, tots ells profundament dependents de l'orientació i la navegació informatitzades, varen crear un escenari on l'Unió Soviètica es va trobar atrapada en una carrera armamentista inassequible. Els seus planificadors es van enfrontar a una elecció insoluble entre pistoles o mantega. Aquesta pressió militar directa va formar part, al seu torn, d'una derrota econòmica més amplia, ja que les fortaleses industrials de l'URSS van ser superades per noves forces de producció que es van separar de la matriu del Pentàgon i van germinar ràpidament a Silicon Valley. No és descartable que darrere la propaganda occidental sobre la guerra hibrida russa hi hagi una intenció semblant.

El relat més comú sobre l'origen d'Internet diu que va ser ràpidament piratejada i alliberada de la tutela militar per administradors de sistemes i estudiants de grans universitats, afavorint així l'ús general per part d'investigadors i experimentadors contraculturals, i després per desenvolupadors comercials, que varen allunyar el món digital de la supervisió governamental. És cert que avui en dia empreses com les GAFA exerceixen un nivell de control sobre la innovació tecnològica i la política que sembla superar la del mateix govern que va promoure inicialment la revolució informàtica. Però la fugida del capital digital del seu tutor militar també ha servit per enfosquir la contínua implicació del triangle de ferro dels interessos militars, industrials i acadèmics a Internet i el desenvolupament informàtic, com a instigadors de la recerca de la qual deriva la innovació civil i, al seu torn, com a destinatari de tecnologies civils adaptades a finalitats militars.

La guerra es una arrel, no una branca, del capital. Actualment, amb les noves tècniques d'extracció de dades, transvasades des de l'indústria civil a la militar, amb les que som classificats, categoritzats i ordenats (datificats) per preveure i modificar el nostre comportament, ens podem veure empesos a participar passivament i inconscientment en guerres, a donar suport a uns o altres i a col·laborar en la pressió que polaritza les societats de mica en mica. Es pot dir que la ciberguerra genera un nou tipus de reclutament massiu, iniciat a França a conseqüència de la revolució de 1789 per superar la professionalitat dels exercits de l'Ancient Regime, que avui equival a la mobilització massiva a través de les xarxes. Les mobilitzacions actuals no produeixen masses de soldats creuant Europa, sinó aixecaments subterranis que provoquen efectes fora del camp de batalla diàriament. L'aprofitament de la ciber mobilització, incidint en elements socials, ideològics i polítics, es considera clau per assolir avantatges en guerres futures. Després dels atemptats de 9/11 a EUA l'estament militar va concloure que l'era de la informació està provocant un gran canvi en l'evolució dels conflictes, i ens estem quedant endarrere.

Fonts:

Cyberwar and Revolution, Digital Subterfuge in Global Capitalism; Nick Dyer-Witheford i Svitlana Matviyenko, University of Minnesota Press 2019

information Bomb, Paul Virilio, Verso 2000

Subtítols documental Fog of War en català

Dark Star, Alan Furst, Random House 1991

Primera part: La Doctrina Gerasimov

Segona part: Això només se li acut a Rússia

En aquesta segona part sobre la guerra hibrida s'exposa un resum del punt de vista rus, publicat a geopolitika.ru el 2021.

A Rússia es pot sentir sovint per televisió o llegint diaris o publicacions científiques que els EUA i l'OTAN estan lliurant una guerra hibrida contra Rússia. Per la seva part, als EUA, als països de l'OTAN i als seus clients es diu que Rússia està lliurant un guerra del mateix estil. Ambdues parts es refereixen a una forma especifica d'accions indirectes que suposen una amenaça tant per un bàndol com per l'altre.

Durant la Guerra Freda la dissuasió nuclear exigia un esforç asimètric per part dels dos bàndols, i aquesta asimetria persisteix actualment, ja que, per una banda, tenim un estat amb capacitats internacionals limitades, Rússia, i per l'altra un gran grup de països i una aliança politicomilitar. Tanmateix, diverses potencies d'aquest grup son força sofisticades en tota mena d'operacions subversives dins d'una gama molt amplia: guerra política, contra insurgència, operacions especials... Es pot notar també com darrerament la menció de guerra hibrida s'està utilitzant com una mena d’estratègia paraigua amb un caràcter polític global, sobretot després de que els representants dels països de l'OTAN i els seus socis comencessin a acusar a Rússia d'agressions i d'accions malicioses a partir del 2014. Sobre el concepte de guerra hibrida

El terme es va començar a desenvolupar i utilitzar a principis del nou mil·lenni per oficials dels Cos de Marines dels Estats Units, que la van explicar com el que es troba entre la guerra especial i la convencional. Aquest tipus de guerra té característiques d'escenaris especials i convencionals i requereix una flexibilitat extrema per a la transició operativa i tàctica entre ambdós escenaris. La qüestió es va anar desenvolupant en diversos treballs analitzant el conflicte txetxè amb Rússia o l’experiència de combat a l'Afganistan i a l'Iraq.

Principalment es tractava de l'anàlisi de mètodes irregulars: terrorisme, insurgència, guerra sense restriccions, guerrilles o coerció per part de grups narcos per explotar la pèrdua de control d'un estat fallit, s'advertia que aquests mètodes serien cada vegada més estesos i sofisticats i que arribarien a desafiar la seguretat dels Estats Units al mon. El 2007 l'idea va quallar en el llibre Conflicte el segle XXI: l’emergència de les Guerres Hibrides, de Frank Hoffman: en lloc d'adversaris separats amb enfocaments diferents (convencionals, irregulars o terroristes) hi ha adversaris que utilitzaran totes les formes de guerra i tàctiques, probablement de forma simultània. El Comandament de les Forces Conjuntes dels EUA va adoptar aquest concepte el 2009.

El 2015 l'exercit americà va publicar les Directrius sobre l'estructura de la força contra les amenaces hibrides, on aquestes es defineixen clarament:

Les amenaces hibrides són innovadores, adaptables, connectades globalment, en xarxa i incrustades en el desordre local. Poden consistir en una àmplia gamma de tecnologies antigues, adaptades i avançades, inclosa la capacitat de crear armes de destrucció massiva. Poden operar de forma condicionada i no convencional, emprant combinacions adaptatives i asimètriques de tàctiques tradicionals, irregulars i criminals i explotant les capacitats militars tradicionals de formes antigues i noves.

Les amenaces hibrides busquen saturar tot l'entorn operatiu amb efectes que donin suport al seu curs d'acció i obliguin els adversaris a respondre en múltiples línies d'acció. Un simple atac militar pot no ser prou complex per estirar els recursos, reduir la intel·ligència i limitar la llibertat de maniobra.

Per contra, les amenaces hibrides poden crear simultàniament inestabilitat econòmica, contribuir a la manca de confiança en la governança existent, atacar les xarxes d'informació, proporcionar un missatge convincent i coherent amb els objectius, desencadenar crisis humanitàries provocades per l'home i amenaçar físicament als adversaris. Les accions sincronitzades i sinèrgiques de les amenaces hibrides poden tenir lloc en els àmbits informatiu, social, polític, infraestructural, econòmic i militar.

El 2016, en el document Entorn operatiu conjunt 2035: La Força Conjunta en un mon disputat, es diu que:

...una barreja hibrida de dissuasió convencional i guerra proxi posarà a prova la capacitat de les forces combinades per intervenir amb èxit en suport d'aliats i socis als quals s'oposen les potències revisionistes veïnes. Els principals atributs de les estratagemes hibrides estatals estaran caracteritzats per la convergència de factors físics i psicològics, cinètics i no-cinètics, combatents i no-combatents i la fusió operativa d'enfocaments convencionals i irregulars. Mentrestant, és probable que Rússia continuï utilitzant l'amenaça del poder militar per protegir els interessos regionals i promogui la idea que continua sent una gran potència. I que l'Iran continuï desenvolupant i utilitzant proxis i socis regionals. I és possible que la Xina desenvolupi una estratègia marítima més dinàmica i adaptable en un intent d'imposar conseqüències irreversibles a les disputes insulars dels mars de la Xina Oriental i Meridional.

S'observa clarament com es globalitza la guerra hibrida, els atributs de la qual s'assignen automàticament als estats que s'identifiquen als documents estratègics dels Estats Units com a amenaces. I Rússia apareix repetidament als documents d'anàlisi i a la retòrica política dels representants dels països de l'OTAN. Es a dir, els autors occidentals intenten enganxar l'etiqueta a Rússia com si fos una cosa natural.

L'OTAN també s'ha centrat en les amenaces hibrides. El concepte Capstone, que data del 2010, va ser utilitzat per l'OTAN en el seu experiment Counter the Hybrid Threat. En aquest document, les amenaces hibrides es defineixen com a amenaces que emanen d'adversaris capaços d'utilitzar simultàniament mitjans convencionals i no tradicionals per assolir els seus objectius. L'organització va començar a utilitzar formalment la definició de guerra hibrida contra Rússia després del cop d'estat a Ucraïna el 2014 i el 2015 va adoptar l'Estratègia de Guerra Hibrida, en la que es defineix com es farà front a les amenaces d'aquesta mena. L'abril del 2017, diversos aliats europeus de l'OTAN van acordar formalment la creació d'un Centre Europeu d’Excel·lència per a la Lluita contra les Amenaces Hibrides a Hèlsinki. També es va crear una nova Divisió Conjunta d’Intel·ligència i Seguretat (JISD – Joint Intelligence and Security Division), considerada la reforma més important en la historia de la intel·ligència aliada, amb 270 treballadors de diversos països de l'OTAN. L'objectiu d'aquesta nova divisió es donar resposta al complex entorn d'amenaces que planteja una Rússia assertiva i a l'augment del terrorisme i la inestabilitat al sud. Des d'aleshores el tema de les amenaces hibrides ha estat un dels principals a l'agenda OTAN.

Es pot dir que en aquests moments hi ha una ferma convicció a Occident que Rússia està intentant per tots els mitjans perjudicar la comunitat euro atlàntica en conjunt i individualment, per la qual cosa cal resistir en diversos àmbits i situacions. Aquesta actitud te un signe clar de paranoia política, similar a la que hi havia als Estats Units els anys 1950-80 sobre l'expansió del comunisme. L'oposició declarada no es res més que una tapadora per a la manipulació de l'opinió pública i la pròpia activitat agressiva, que sovint viola les normes del dret internacional. El problema es que qualsevol acció de Rússia, ja sigui un reforçament de la capacitat de defensa, l'adopció d'algunes lleis internes o el suport als compatriotes a l'estranger i a l'activitat econòmica internacional, serà percebuda i anunciada com una amenaça hibrida.

La crisi de confiança de l'opinió pública a la seva pròpia elit dirigent també impulsa Occident a utilitzar l'espantall de les guerres hibrides per desviar l'atenció dels nombrosos problemes interns cap a un enemic extern i així excloure qualsevol escenari alternatiu de desenvolupament econòmic i polític a la societat.

Per descomptat, la posició oficial de Rússia no està d'acord amb els intents d'etiquetar-nos com a actor de la guerra hibrida sota qualsevol pretext. Aquí cal recordar l'aparició a Occident de l'anomenada Doctrina Gerasimov, encara que en realitat no existeix. Aquest concepte va ser inventat deliberadament pels experts de l'OTAN, basant-se en l'anàlisi de les publicacions del cap de l'Estat Major de les Forces Armades russes, per espantar els habitants i tenir un motiu per seguir aplicant els seus plans. El mateix passa amb la guerra hibrida.

Font: The concept of hybrid warfare: origins, application, counteraction; Leonid Savin, Geopolitica.ru 2021

Primera part: La doctrina Gerasimov

Tercera part: La guerra és una arrel, no una branca, del capital

Aquesta entrada és la primera de tres sobre la guerra híbrida on s'exposa el punt de vista occidental, a la segona la rèplica russa i a la tercera el que jo en penso. Si vols dir-me alguna cosa em pots contactar a mastodont.cat.

Fa uns anys que la informació pública sobre estratègia militar gira al voltant de la guerra hibrida, especialment des de la revolució ucraïnesa del 2014. El febrer d'aquell any el cap de l'estat major de les Forces Armades de la Revolució Russa, el general Valery Gerasimov, va descriure un nou marc operatiu basat en les lliçons apreses als conflictes d'Estònia i Geòrgia on explicava que s'estaven desenvolupat models de planificació únics per aplicar mitjans militars i no militars: forces d'operacions especials, forces proxi (nova terminologia per anomenar paramilitars, mercenaris i estats-ninot), mitjans civils i capacitats cibernètiques. Es tracta d'influir en tots els actors, pertorbar la comunicació i desestabilitzat les regions per assolir els objectius. Gerasimov descriu el nou concepte operatiu com el rol dels mètodes no militars en la resolució de conflictes interestatals i consta de sis fases:

• origen ocult
• escalada
• brot d'esclat del conflicte
• crisi
• resolució
• restauració de la pau

La idea és utilitzar tots els sistemes i mètodes a l'abast per influir en la percepció i el comportament de l'enemic, la població i la comunitat internacional a tots els nivells, i ho anomena control reflexiu. Resumint: es tracta de conèixer bé l'enemic i provar d'influir en les seves decisions. Els mecanismes que es fan servir són:

• Engany – forçar l'enemic a desplaçar forces cap a una regió amenaçada durant les etapes prèvies als combats
• Dissuasió – crear la percepció de superioritat invencible
• Distracció – crear una amenaça real o imaginària contra algun punt vital de l'enemic durant les etapes prèvies al combat, obligant-lo a reconsiderar la seguretat en les seves decisions de cara a operar seguint aquesta orientació
• Divisió – convèncer l'enemic que li convé operar contra els interessos dels aliats
• Esgotament – obligar l'enemic a afrontar operacions inútils i a combatre amb recursos reduïts
• Sobrecarrega – subministrar freqüentment una gran quantitat d'informació contradictòria
• Pacificació – portar a l'enemic a creure que s'està realitzant un entrenament operatiu planificat en lloc de preparatius ofensius, reduint així la seva vigilància
• Paràlisi – crear la percepció d'una amenaça concreta contra un interès vital o un punt feble
• Pressió – difondre informació per desacreditar el govern davant la població
• Provocació – obligar l'enemic a actuar de manera desavantatjosa
• Suggestió – difondre informació que afecti la legalitat, la moralitat o la ideologia de l'enemic.

Realment res que no hagués dit el Sun Tzu fa 2000 anys o que no s'expliqui en qualsevol manual d'intel·ligència: buscar la millor posició enredant o provocant i, mentrestant, enfonsar la moral del poble i els soldats. La diferència és que ara es pot influir sense llençar fullets des d'avions o empalant a 5000 presoners perquè els periodistes o difonguin. Ara es pot fer gairebé adreçant-se directament a qualsevol que sigui etiquetat com a enemic o sospitós de donar-li suport.

Per recolzar la idea que Rússia està duent a terme una guerra hibrida es posa com a exemple el desenvolupament del conflicte ucraïnès:

Origen ocult: El 1991 Geòrgia, Ucraïna i Estònia esdevenen estats independents. A Geòrgia hi havia dues regions separatistes prorusses: Ossètia del Sud i Abkhàzia, a Ucraïna les tensions venien de la minoria ètnica russa a Crimea, a Estònia el govern va aprovar una llei que rebutjava el rus com a llengua oficial, obligant als russos ètnics a aprendre estonià per obtenir la nacionalitat. Durant els anys següents Moscou va emetre passaports pels russos ètnics dels tres països, creant una minoria russa i comprometent-se a protegir-la. La tensió va augmentar quan Estònia va entrar a la UE i a l'OTAN (2004) i posteriorment es va negar a Rússia el permís per construir un gasoducte cap a Alemanya. Les preocupacions del Kremlin respecte a Geòrgia i Ucraïna eren per l'expansió de l'OTAN i el desig d'un canvi de règim. El sentiment antirus i antioccidental han provocat tensions a Ucraïna des de 2003: la revolució taronja, els disturbis de Crimea (2008) i la revolució de l'Euromaidan de 2013.

Escalada: El 2014 el president ucraïnès Ianukóvitx va fugir i un govern prooccidental va prendre el poder. Rússia va al·legar que era un acte il·legal perquè no s'havia seguit el procediment d'impeachment marcat per la llei ucraïnesa i que el nou govern actuava contra la seguretat dels russos dins d'Ucraïna, apel·lant al deure humanitari internacional de protegir als ciutadans russos a l'estranger per justificar una intervenció. Evidentment, el seu interès era mantenir el control del port de Sebastòpol a Crimea, necessari per accedir tot a l'any a mars i oceans de connexió. Seguidament, Rússia va engegar una campanya mediàtica per obtenir suport (comunicació estratègica): va començar a comparar al govern ucraïnès i als seus aliats amb nazis, gais, jueus i altres grups i, alhora, a difondre una narrativa imperial inspirada per l'escriptor Fiódor Dostoievski (la missió de Rússia és crear un imperi cristià paneslau), citat sovint per Putin. També s'acusava els mitjans occidentals de simplificar els mapes demogràfics, indicant que l'est i el sud d'Ucraïna són d'ètnia russa predominant, mentre es feia més difusió dels problemes de les minories russes.

Per evitar que l'OTAN i la UE ajudessin Ucraïna, els mitjans russos utilitzaven esdeveniments que els feien semblar agressius i explicaven com varen violar els acords sobre l'expansió de l'OTAN cap a l'est. Al mateix temps, es difonia molta informació sobre la violació d'acords per part d'Ucraïna amb Rússia per fer-lo aparèixer com a soci poc fiable. La UE va arribar a aïllar temporalment Ucraïna. El 12 de febrer les organitzacions prorusses varen debatre sobre Crimea i varen donar suport a Rússia. El consolat rus va començar a emetre passaports russos a tots els habitants per crear una majoria russa a la península. El 14 de febrer es va dur a terme un ciberatac contra un dels bancs més grans d'Ucraïna per donar suport als disturbis (ús de mitjans no militars).

Brot d'esclat del conflicte: Dues setmanes després forces paramilitars locals i cosacs van assaltar el parlament. Mentre els simpatitzants prorussos ocupaven instal·lacions clau a Crimea, voluntaris russos van anar a ajudar-los i un exèrcit de 40000 soldats va començar exercicis a la frontera. Els mitjans regionals i els centres de telecomunicacions també varen ser ocupats i es varen tallar les comunicacions telefòniques i per internet. Aquesta coordinació abans esmentada de forces d'operacions especials, forces proxy i força convencional aclaparadora a la frontera és la provocació amb la qual es busca una reacció o la dissuasió/pacificació. Perquè això funcioni el govern s'ha de trobar més o menys aïllat i sobrecarregat d'informació, per això es van bloquejar les telecomunicacions. El mes de març varen començar els ciberatacs contra el govern ucraïnès i llocs web de l'OTAN per dificultar-ne el lideratge, però no varen causar aïllament ni sobrecarta informativa. La primera provocació va fallar.

Crisi: El 7 de març forces paramilitars i cosacs ataquen bases militars ucraïneses. Algunes es varen rendir, altre varen ser conquerides amb l'ajuda dels Little Green Men: unitats ben armades, ben entrenades, uniformades, amb màscares i sense emblemes militars, que no parlaven amb mitjans ni revelaven qui eren. La caiguda del govern de Crimea es va deure als efectes del control reflexiu: distracció, pressió, suggeriment i aïllament (local). A continuació l'operativa russa es va centrar a provocar (per segona vegada) o esgotar i paralitzar al govern de Kíev. Les accions combinades varen enfonsar la moral de les tropes ucraïneses a Crimea (esgotament i suggeriment), que varen lliurar les seves bases i moltes es van unir a les forces russes. Els Little Green Men els aïllaven i després feien servir internet i mitjans locals per campanyes mediàtiques i d'intimidació combinades amb suborns.

Resolució i restabliment de la pau: Kíev va acabar reconeixent que la policia local i les forces armades a Crimea eren corruptes, prorussos o tenien la moral baixa. Els agents d'influència russos van penetrar les forces d'intel·ligència i seguretat locals. La manca de comunicacions i suport a les bases va provocar l'aïllament tàctic i, finalment, operatiu, de les forces ucraïneses. Tota l'operació es va desenvolupar sense convertir-se en cap moment en una guerra convencional. El 16 de març es va celebrar el referèndum per la independència on el 99,77 va votar per la reunificació amb Rússia. La restauració de la pau es va iniciar el 18, quan la Duma russa va signar el tractat per incorporar Crimea.

Bàsicament, això és el que s'explica sobre la teoria i pràctica d'aquest nou model militar operatiu per part de Rússia. A partir d'aquí la majoria d'informacions que es poden trobar són debats que giren al voltant de si s'ha de considerar com a un pla militar que ja s'aplica i, per tant, conforma una nova doctrina (doctrina Gerasimov), o, al contrari, es un anàlisi de situació i s'està interpretant malament, se n'està fent un gra massa i el resultat és que les anàlisis militars occidentals erren, cosa que tractant-se de guerra pot provocar errors fatals. En el discurs del general Gerasimov El valor de la ciència en la predicció, considerat fundacional, el general afirma que les intervencions humanitàries, l'ús de forces especials, el finançament de moviments democràtics i el desplegament de mercenaris i representants són característiques d'una doctrina nord-americana de la guerra indirecta. Talment, el que es diu a mitjans occidentals sobre els russos. En aquest article es fa una descripció de diverses accions russes durant el conflicte Ucraïnès per l'èxit de les quals l'autor considera que no va ser imprescindible l'ús de tàctiques ni mitjans no militars.

Font: Russia's Perception Warfare, Lieutenant-Colonel A.J.C. Selhorst MMAS BEng, Militaire Spectator 2016

Discurs El valor de la ciència en la predicció, general Gerasimov (2013, català)

Discurs Reflexions sobre el futur militar, general Gerasimov (2019, català)

Segona part: Això només se li acut a Rússia

Tercera part: La guerra és una arrel, no una branca, del capital

Fa temps que arronso el nas cada vegada que sento parlar de criptomonedes i, sobretot, quan me les volen justificar i m'expliquen els suposats avantatges descentralitzadors i d'altres. Trobo molt poca informació crítica, i encara menys anàlisis del que s'amaga en el discurs de legitimació d'aquests nou sistemes per intercanvis econòmics. Per això em vaig alegrar en trobar dos escrits: Somien els liberals amb monedes elèctriques? (castellà), del Col·lectiu Dissonància, i Les polítiques del Bitcoin: el programari com a extremisme d'extrema dreta (anglès), de David Golumbia. Resumeixo alguns punts del primer escrit: L'autovalidació i el problema del consum elèctric

Bitcoin fa servir un sistema anomenat Prova de Treball per garantir la validació descentralitzada i segura de les transaccions, així s'aconsegueix no dependre de tercers ni d'altres institucions. El problema d'aquest procediment és que exigeix un consum progressivament més alt d'electricitat. Segons la Universitat de Cambridge (2021) Bitcoin consumeix 116,78 TW/hora anuals (1). Si fos un país ocuparia el lloc 32, per sobre de Països Baixos, Xile, o Israel (que en consumeix la meitat). Les perspectives cada cop més nefastes sobre el canvi climàtic i l'escassetat energètica a què ens enfrontem situen a les criptomonedes que fan servir aquest sistema de validació al costat dels afers ambientals preocupants. Altres criptos, com Ethereum, han volgut solucionar-ho amb una altra mena de validació: la Prova de Participació, però aleshores sorgeix la qüestió de la centralització de la capacitat de validació (qui es pot permetre validar i qui no).

Falsa descentralització

Un dels arguments estrella: les xarxes que sostenen l'estructura són descentralitzades i el preu no depèn de cap institució centralitzada, cosa que acabarà generant una economia igualment descentralitzada i més democràtica. S'oblida que el tipus de moneda no és el principal factor de centralització. Primer de tot: no confonguem centralització amb acumulació. Actualment, el 40% dels bitcoins en circulació són propietat d'unes 1000 persones, per tant, la descentralització de l'emissió de diners no evita la concentració de riquesa. Com a tot mercat, qui hagi comprat criptos al començament o qui tingui prou capital per comprar-ne grans quantitats pot iniciar un procés d'acumulació. En segon lloc: qui controla de veritat els diners. Les criptos implementen moneders virtuals (wallets) que permeten gestionar personalment els fons eludint intermediaris com els bancs, però la realitat és que s'estan substituint aquests pels Exchanges (faciliten la gestió dels wallets), una altra mena d'intermediari que permet canviar criptos per diners fiat i que està concentrant els blockchains públics: la plataforma Bitcoin 7 acaparava el 97% de les transaccions el 2021. Un altre factor que contribueix a la centralització és la capacitat per mantenir equips de validació: amb Bitcoin 4 pools de mineria concentren el 50,36% de la capacitat, amb Ethereum el 63,04%.

Autonomia aparent davant la banca i l'estat

Aquest argument atreu per igual a sectors polítics totalment oposats: la independència respecte a la banca i els estats. Els crítics del sistema fraccionari en què es basen els bancs i de la capacitat estatal per crear diners del no-res via banc central tenen raó. Bitcoin no permet emetre diners arbitràriament i, com que la cadena de blocs és pública, no es pot especular amb dipòsits. Però els banquers s'estan espavilant: ja permeten obrir comptes de criptomonedes on ells són els custodis de les claus de xifratge, per tant, tenen control total dels fons de l'usuari. L'usuari no té cap garantia que no s'estigui fraccionant la seva reserva per crear crèdit. Així doncs, el sistema bancari tradicional és perfectament compatible amb les criptos, encara que el sistema de validació d'aquestes no ho sigui. De fet, la banca ja disposa d'una cadena de blocs pròpia, Ripple, i d'una criptomoneda pròpia: XRP.

Una altra qüestió a tenir en compte és la velocitat de validació: Bitcoin només pot validar 7 transaccions/minut, inviable per l'economia real. Per evitar-ho s'ha desenvolupat la tecnologia Lighting Network, que ve a ser una segona capa sobre la cadena de blocs que “prevalida” les transaccions. Amb aquest mecanisme un intermediari pot controlar els intercanvis per sobre de la validació, que és el que s'aplica a El Salvador, on l'intermediari de segona capa és l'estat.

Ideari cripto bro

Són els participants a la xarxa i els dispositius els que es posen d'acord i validen les transaccions matemàticament, per tant son objectives i inqüestionables. Ja no cal refiar-se d'institucions o altres. La implementació extrema d'aquesta idea es troba en els Contractes Intel·ligents d'Ethereum: bàsicament programes informàtics que duen a terme una acció quan es produeix una determinada validació a la cadena de blocs. Ja no cal confiar en notaris, advocats ni en la paraula de ningú. Això és una idea molt estreta sobre la confiança, que no ha de ser només institucional sinó també entre persones (2). El 2016 Ethereum va patir un robatori de 50 milions de dòlars que els va obligar a revisar tot el sistema i fer-ne una nova versió. Malgrat tot es manté com a segona moneda amb mes valor després de Bitcoin. Ethereum es va salvar per la xarxa de confiança social. Un sistema confiable i segur és el que té més capacitat per reorganitzar-se i reaccionar davant les adversitats, i això exigeix una comunitat humana validant les seves accions. La blockchain no substitueix la confiança. Altres exemples extrems d'aquesta premissa són els NFT, i l'E-Government o Open Government, idea motor a l'ideari del nostre estimat Jordi Puigneró.

Friedrich Hayek, musa neoliberal, buscant una solució de mercat a la inflació i la depreciació dels diners fiat, va dir que era millor treure el monopoli dels diners a l'estat i deixar que la banca o d'altres iniciatives privades creessin els seus propis diners. L'objectiu era un mercat de diners en el que totes les monedes competissin entre si, sense regulació pública. Analitzant de prop el contingut polític de la narrativa de les criptomonedes el seu propòsit és dur a terme aquest projecte: un mercat de monedes autoregulat, el somni de tot anarcocapitalista.

(1) Per una comparativa del consum energètic entre la mineria Bitcoin i la banca tradicional: Si creus que el Bitcoin emet carboni, esperat a sentir que emet... la Banca (anglès) (2) Bruce Schneier, article a Wired No hi ha cap bona raó per refiar-se de la tecnologia blockchain (anglès)

Els experts consideren que la intel·ligència artificial causarà un terratrèmol social comparable al de la revolució industrial, o pitxor. Aquest documental del 2019, produït per FRONTLINE, explora els vessants polítics i econòmics del fenomen i les conseqüències en la societat, especialment en l'àmbit laboral. Bàsicament, s'estructura al voltant de tres temes:

• La competència USA-Xina en aquest camp, que es va desfermar el 2015 quan el programa AlphaGo de Google va derrotar al xinès Fan Hui, campió mundial de Go, joc considerat irresoluble per les màquines. Aquest fet es va viure entre els xinesos gairebé com una tragèdia nacional (The Sputnik Moment) i va provocar que el govern i la classe empresarial veiessin el potencial d'aquesta tecnologia.

• La problemàtica laboral, amb la pèrdua de llocs de treball provocada per l'automatització, i les conseqüències en les comunitats.

• El cantó fosc, com la fusió amb tecnologies de vigilància (exposa les tècniques emprades en la repressió de la minoria uigur a la Xina) i els dubtes sobre l'ús ètic, donat que el desenvolupament és en mans d'empreses amb ànim de lucre que, en gran part, obtenen els seus ingressos de l'extracció de dades. El fil argumental sembla inspirat en els llibres Superpotències de la IA, de Kai-fu Lee, i L'era del capitalisme de vigilància, de Shoshana Zuboff, ambdós entrevistats en el documental bastant estona. El llibre de Kai-fu Lee, centrat a explicar la rivalitat USA-Xina i les diferencies d'enfocament empresarial entre ambdues (se li nota que admira l'empresari xinès, més despietat i disposat a embrutar-se les mans – Robber Barons), acaba proposant una solució a la crisi del mercat laboral: que ens estimem més i ens cuidem més els uns als altres, que vol dir que només confia a conservar prou demanda laboral per humans en el sector de les cures: sanitat, acompanyament...

El documental està dividit en 5 parts:

1. La Xina té un pla
2. La promesa (aplicació de la IA als vehicles autònoms)
3. El futur del treball
4. El capitalisme de vigilància
5. La vigilància estatal

Sobre l'enfrontament entre AlphaGo i Fan Hui pel títol mundial de Go també hi ha un documental de l'any 2020. Per qui els descarregui i vulgui subtítols aquí pot baixar els de L'era de la IA i el d'AlphaGo en català (Google translate sense revisió).

Cita que presideix la pàgina web del Center for Humane Technology (CHT), fundació creada arrel de la presentació Crida per minimitzar les distraccions i respecte pels usuaris de Tristan Harris, en aquells moments responsable d'Ètica del Disseny a Google. L'interès que va despertar no va tenir continuïtat dins de l'empresa i Harris va crear el moviment Time Well Spent amb l'objectiu de promoure tecnologia responsable amb la manera com fem servir el temps en el món real, sense enganys per passar més temps mirant pantalles, interrupcions ni distraccions digitals.

El moviment va durar del 2013 fins al 2018, quan les GAFA varen assolir els mateixos postulats dins les seves estratègies de màrqueting: Mark Zuckerberg va dir aquell mateix any que el seu propòsit era assegurar que el temps que tots passem a Facebook és temps ben dedicat. Arran de la deriva de la idea original, Harris va crear la fundació CHT. A la seva web es poden trobar recursos per mitigar o evitar les distraccions provocades pels dispositius mòbils, des d'aplicacions per bloquejar notificacions fins associacions d'ajuda, tant per joves com per adults.

Tristan Harris és el principal convidat en el documental de Netflix El dilema de les xarxes socials, que també pots trobar aquí en castellà.

El Dr. E. O. Wilson, autor de la cita, és entomòleg, biòleg i professor universitari estudiós de l'evolució biològica i la sociobiologia.

Paul Virilio va ser un teòric cultural i urbanista que es va centrar en la tecnologia i el seu desenvolupament en relació amb la velocitat i el poder. Va viure en carn pròpia la guerra llampec nazi contra la seva ciutat natal, Nantes, i en la maduresa va estudiar les implicacions socials de la recerca continua de més velocitat, des dels transports fins a les comunicacions. Entenia la transició del feudalisme al capitalisme no com el resultat de polítiques o tecnologies de producció de riquesa sinó per l'acció de mecanismes de guerra: la ciutat feudal fortificada va desaparèixer per la sofisticació i noves possibilitats bèl·liques. La guerra de setge es converteix en guerra de moviment, la història progressa a la velocitat dels avenços armamentístics.

La velocitat de la llum no transforma merament el món. Es converteix en el món. La globalització és la velocitat de la llum. La velocitat és l'espai del vehicle. A El cibermón, la política del pitjor, llibre d'entrevistes amb el periodista Philippe Petit l'any 1997, a la pregunta sobre si l'amenaça de la guerra forma part indissoluble de l'avanç tecnològic, diu:

Cal no oblidar mai que la fi de la Segona Guerra Mundial desemboca a la dissuasió. No es farà més la guerra, s'impedeix que es faci, però s'amenaça cada cop més seriosament amb la carrera d'armaments, la carrera de l'espai i el desenvolupament de la informació: els satèl·lits, les capacitats de transmissió instantànies, ARPANET, que donarà lloc a Internet. Tot això ha sorgit de la dissuasió, i no ha estat possible més que per la creació d'un complex militar-industrial. Eisenhower va establir aquest complex. El 1961, quan abandona la presidència, va afirmar que el complex era perillós per a la democràcia. Era especialista en logística, sàvia del que parlava.

No es pot comprendre, doncs, el desenvolupament de les ciències i de les tècniques sense donar-se compte de l'amenaça absoluta que l'Est o l'Oest volen exercir sobre el seu adversari. I aquest primer complex militar-industrial desemboca sobre un segon molt més temible, el complex militar-industrial i científic de la guerra del Vietnam i l'electronic warfare. A partir de Vietnam, la guerra esdevingué un fenomen essencialment electrònic. S'utilitzen drons, satèl·lits, tecnologies de guia de míssils, bombes neoatòmiques, com les bombes de depressió que hem vist a la guerra del Golf.

Paral·lelament, es desenvolupa una informació globalitzada. La National Security Agency (NSA) implementa un control de la informació i es converteix en una mena de Ministeri de la Informació mundial. Recull informacions sobre l'adversari igual que sobre el món. És dur a terme, doncs, no ja una militarització de la ciència, sinó una militarització de la informació, dels coneixements. Les últimes tecnologies de guerra del Pentàgon són tecnologies de guerra virtual, tecnologies de guerra de la informació. Les primeres maniobres de cyberwar van tenir lloc a Hohenfeld durant l'estiu de 1995. L'objectiu de la guerra nuclear ja no és tant l'arsenal o fins i tot un sistema d'arma aèria o espacial. És el C3I (Control, Comandament, Comunicació, Intel·ligència), és a dir, el centre de control de la guerra és on convergeixen totes les informacions i on es tracta de saber-ho tot en tot moment. És l'espai d'una tirania de la informació de la qual la guerra del Golf, per mitjà de la manipulació de la CNN, n'és un bon exemple.

Segons Einstein, el desenvolupament de la bomba atòmica precisava la posada en pràctica de la bomba informàtica, de la bomba de la informació totalitària. La guerra total de 1939-1945 ha desembocat en una pau total amb la dissuasió i, per tant, en un control gairebé cibernètic de l'adversari. Internet és fruit del Pentàgon, i totes les tecnologies basades en satèl·lits han estat abans militars. Aquestes han posat en pràctica la militarització dels coneixements. Això és un fenomen impensable. La militarització de la ciència amb el complex militar-científic i la militarització de tota informació amb el complex militar-informacional ens situen davant d'un fenomen de totalitarisme sense precedents.